Picapoll blanc del Bages

Raïm blanc conegut al Bages des de fa segles, distint del Picapoll blanc de Xixona. La referència més antiga és d'Eiximenis (1381-1386) i a mitjan segle XVI l'inventari del monestir de Sant Benet de Bages ja recull «claret de picapoll», prova que se'n feia un vi específic. Les descripcions del segle XIX el mostren petit i molt dolç —«de gra petit, molt llis de pell», segons un viticultor de Sant Sadurní el 1880; most de fins a 15,5° de densitat, segons la memòria agrícola del Vallès (1874)— i de maduració tardana, de manera que convenia plantar-lo al lloc més càlid (Navarro Mas, 1797). Servia com a raïm de taula i per penjar, i per a vins blancs i rancis molt apreciats. El 1889-90 era l'única varietat blanca destacada al Bages i l'única que s'hi usava per fer vi blanc; a Artés, per les condicions del terreny, era més productiu, amb grans més grossos que en altres llocs, i d'allà va sorgir el «vi d'Artés», que va fer del cep un emblema de la DO Pla de Bages. Les fonts antigues l'identifiquen amb l'albillo (Labèrnia, 1840) i, a València, amb el «Mari Sancho» (Mir, 1898); els autors qüestionen la seua equivalència amb el verdil, proposada per Favà. Notes històriques», Dossiers Agraris ICEA 9 (2006).

Font: Ferrer i Alòs i Plans i Maestra, «El picapoll a Catalunya i el Bages.