Varietats de raïm autòctones
del Mediterrani

Palop

Documentada al País Valencià des de 1569, existeix en variant blanca, negra i vermella. Raïm de gra gros i pell ferma, tradicional per a taula i vi. La Conselleria la llista com a sinònim del Valencí Blanc, i l'anàlisi SSR de García Muñoz (2011) confirma la identitat Palop–Beba. Mantenim l'entrada separada com a designació local valenciana pendent de confirmació total sobre totes les accessions.

Alarije

Blanca extremenya coneguda al País Valencià com Subirat o Malvasia Riojana, autoritzada per la IGP Castelló. Genèticament és una varietat diferent de la Malvasia mediterrània tradicional, malgrat la confusió històrica de noms. Primera documentació valenciana des de 1417. 1 accessió a la Conselleria CV.

Moravia Dolça

Coneguda també com Crujidera, nom oficialitzat pel RD 461/2011 (Moravia Dulce o Crujidera). Cultivada a Requena, Utiel i Camporrobles, en clara regressió des de finals del segle XX. 6 accessions Conselleria, primera citació 1807. Varietat blanc-verdosa de maduració tardana, amb bona acidesa natural, interessant per a vins de mínima intervenció en clima continental. Els testimonis d'Utiel-Requena (1910-1950) la citen amb el nom Crujidera entre els raïms «de menjar» (Novella Herrero, Oleana 26), i a Fuenterrobles el 1977 encara pervivia (Arroyo Martínez, Oleana 26).

Callet

Varietat negra que es creu originària de Felanitx, on ha tingut molta importància en la composició dels seus vins. El cep és molt productiu i sovint s'ha de regular la producció (IRFAP). Existeix a més el Callet Negrella, varietat genèticament distinta trobada a Cas Concos, que estudis genètics recents assenyalen com a parental de Callet, Manto Negro i Gafarró; segons Cervera (2023), té més sucre i acidesa que el Callet, amb un pH d'uns 3,5. Font: IRFAP, «Varietats locals de vinya» (2023); Cervera, Spanish Wine Lover (2023).

Graciano

Raïm negre espanyol conreat sobretot a La Rioja, de baix rendiment i veremat normalment a finals d'octubre; dona vins de color roig intens, aroma marcat i bona capacitat d'envellir. Es valora com a component de barreja als Gran Reserva de Rioja i Navarra, encara que hi ha elaboradors que el vinifiquen sol. Al Llenguadoc-Rosselló s'anomena Morrastel o Courouillade i a Còrsega Minustello. L'inventari de Vi Natural, que remet al VIVC, recull que al camp se sol confondre amb la Monastrell. Font: Wikipedia (EN), «Graciano»; Vi Natural, inventario «Raïms valencians» (2026).

Pampolat

Autòctona estricta de l'Alt Palància, prefil·loxèrica. Conservada al Jardí Botànic de València i replantada des de 2019. Segons la Junta Consultiva Agronómica (1891), al partit judicial de Nules figurava amb la Monastrell i la Bobal, i a Segorbe i Viver hi havia «algo de Pampolat». La Cooperativa de Viver (Castelló) l'ha recuperat i el 2025 en va presentar un primer monovarietal de 230 ampolles (Valero García, TFM UPV, 2025-26).

Mondragón

La menys documentada de les tres recuperades a l'Alt Palància. No apareix al VIVC ni al registre espanyol. La Cooperativa de Viver la va identificar, amb Morenillo i Pampolat, a partir d'un article de García de los Salmones i l'ha plantada de manera experimental (Valero García, TFM UPV, 2025-26).

Moscatell de l'Estambul

Moscatell del sud d'Alacant (Elx i comarques properes), distint del Moscatell d'Alexandria; també s'anomena Moscatel de Elche, Gustet d'Elx, Moscatella, Moscatell d'alfàbega o Grumer moscatell. La Conselleria d'Agricultura en conserva set accessions (primera citació: 1878). Segons l'anàlisi molecular de Gisbert (UPV), recollida per Vi Natural, és el resultat d'un creuament entre Moscatell d'Alexandria i Valencí blanc, probablement produït a la zona valenciana. Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Parrel

Varietat minoritària localitzada exclusivament a Aragó, amb trets agronòmics i enològics propis que ja va esmentar el 1790 el botànic aragonés Jordán de Asso. El cor d'aquestes varietats recuperades és la vall del Frasno, al Sistema Ibèric saragossà, a uns 800 m d'altitud, on Parrel i Almolda (o Gonfaus) són les que prenen força (elEconomista, 2026); ambdues són la base del Güevo Wine. Font: elEconomista (29-01-2026).

Ferrandella

Varietat negra de la qual la Conselleria d'Agricultura conserva dues accessions i la primera citació de la qual és de 1460 (J. Roig, Spill). La Conselleria suggereix que podria ser sinònima de la Trepat, identificació encara per confirmar genèticament. Es troba en localitzacions disperses i en greu perill de desaparició (inventari de Vi Natural). Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Montalbana

Varietat localitzada a Benissa (Alacant) i identificada per microsatèl·lits; el seu perfil no coincidia amb cap varietat del VIVC, al qual s'ha incorporat. Té grans d'epidermis roja, els més xicotets i lleugers de les set varietats estudiades, amb polpa ferma (Gago et al., 2022). L'inventari de Vi Natural recull que la Conselleria d'Agricultura en conserva tres accessions i que la primera citació és de 1362; el sinònim «Garnacha alicantina» apunta a un possible vincle amb la Garnatxa, encara per confirmar genèticament. Font: Gago et al., Int. J. Fruit Sci. 22(1), 2022; Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Blanquet

Varietat blanca documentada al País Valencià des de 1791, també anomenada Blanqueta. Segons el diccionari de Favà, recollit per l'inventari de Vi Natural, és un raïm poc dolç, sobretot per a vinificació. Es localitza a Picassent i Eivissa i està en recuperació. Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Gateta

Documentada al País Valencià des de 1791. Varietat negra de distribució molt limitada, conservada en accessions de la Conselleria.

Verdosilla

Varietat blanca autòctona valenciana, històricament present a Castelló, coneguda també com Exquitsagos i autoritzada per la IGP Castelló; està en recuperació (inventari de Vi Natural, que remet al VIVC). Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Coloraíllo

Varietat negra que figura a la llista de varietats autoritzades de Castella-la Manxa. L'anàlisi de microsatèl·lits de Fernández González et al. (2012) la situa entre els descendents d'un creuament de Moravia Dulce (progenitor femení) amb Tempranillo (masculí), juntament amb Albillo Dorado i Moribel, i assenyala que el nom Coloraíllo designa grups de cultivars diferents (homonímia). L'inventari de Vi Natural la situa a més a l'interior de València, en recuperació. Font: Fernández González et al., Am. J. Enol. Vitic. 63(4) (2012); Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Cor d'Àngel

Varietat nova al Vitis International Variety Catalogue (Gisbert et al., UPV-COMAV). Informació ampelogràfica en curs.

Esclafagerres

Varietat blanca localitzada a La Mata (Alacant) i identificada mitjançant microsatèl·lits (SSR) en treballs de Gisbert et al. (2018); el seu perfil no coincidia amb cap varietat del catàleg internacional VIVC, al qual s'ha incorporat. Els grans són verd-grocs i de polpa tova, i les fulles tenen el seny peciolar fortament solapat i senys laterals profunds (Gago et al., 2022). Font: Gago et al., Int. J. Fruit Sci. 22(1), 2022.

Planta Mula

Documentada a Alacant des de 1811. Blanca de distribució molt restringida, conservada en el registre de la Conselleria.

Picapoll blanc

Varietat blanca de Xixona i de l'àrea sud València-Alacant, també anomenada «Uva Xixona». Segons l'inventari de Vi Natural, que remet a Favà i a la Conselleria d'Agricultura (una accessió), resol la menció històrica de la «xixona» (ampelònims del segle XVIII) i és distinta del Picapoll de Catalunya, encara que en comparteix el nom. En recuperació. Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Pàmpol rodat

Varietat blanca documentada al País Valencià i a les Balears des de 1791; de pell gruixuda, el nom ve dels seus pàmpols arredonits. També anomenada Pampa-redona o Pampe-redona; es localitza a Vinaròs i Freginals i està en recuperació (inventari de Vi Natural, que remet a Favà). Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Morsí

Varietat blanca localitzada a Monforte del Cid (Alacant). L'anàlisi de microsatèl·lits mostra que té el mateix perfil que la Sbaa Tolba, un raïm blanc de taula citat al Marroc i present al Magrib (el VIVC la registra com a originària d'Algèria), per la qual cosa totes dues són sinònimes. Els grans són verd-grocs i de polpa tova, i els raïms, poc compactes (Gago et al., 2022). Font: Gago et al., Int. J. Fruit Sci. 22(1), 2022.

Raïm del Clotet

Varietat nova al Vitis International Variety Catalogue (Gisbert et al., UPV-COMAV). Pendent de caracterització enològica completa.

Blanca de Tollo

Varietat blanca autòctona de Castella-la Manxa, caracteritzada i recuperada per l'IVICAM (Institut de la Vinya i el Vi de Castella-la Manxa). L'Ordre 67/2026 l'incorpora com a novetat absoluta a la llista de varietats autoritzades, després d'una avaluació prèvia de la seua aptitud. Font: Ordre 67/2026 (DOCM 15-05-2026); eldiario.es (15-05-2026).

Escanyavella

Raïm blanc productiu però de qualitat mitjana, de pell dura i aspra, característic del Maestrat (Vinaròs, Traiguera, Alcalà de Xivert, Ulldecona, Amposta…). També anomenada Escanyavelles o Ascanyavella. El seu estat de conservació és estable (inventari de Vi Natural, que remet a Favà). Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Trobat

Varietat negra ancestral característica de Lleida i el Pirineu, avui en forta regressió: només sobreviu en algunes vinyes d'autoconsum i de vins locals, amb plantacions experimentals recents. Apareix en censos vitícoles de finals del segle XIX en bona part de la província de Lleida; entre 2009 i 2014 el col·lectiu Cultures Trobades la va localitzar al Montsec i a la Noguera. La D.O. Costers del Segre en va impulsar la legalització, i l'INCAVI va demanar incorporar-la, amb Bornac i Montori, a les varietats autoritzades; es descriu com de vins «fragants i poc estructurats», sobretot joves. Font: Wikipedia, «Trobat (uva)»; Vadevi (INCAVI).

Moscatel Serrano

Varietat blanca incorporada com a novetat absoluta a la llista de varietats autoritzades de Castella-la Manxa per l'Ordre 67/2026, després d'avaluar-ne prèviament l'aptitud. El projecte de selecció de biotips autòctons de varietats castellanomanxegues la cita entre les varietats en perill de desaparició (AgroCLM, 2026). Font: Ordre 67/2026 (DOCM 15-05-2026); AgroCLM (2026).

Selma blanca

Varietat blanca prefil·loxèrica de Catalunya, el nom de la qual prové d'un poble abandonat del massís del Montmell, prop d'on es va trobar. Torres va localitzar un cep vell a la seua finca d'Aiguaviva (Montmell) uns 15 anys abans de 2014 i, després de cinc fases de recuperació, la va reintroduir el 2014 a la D.O. Penedès: és la primera varietat blanca autòctona de la zona que ha recuperat. Els vins mostren matisos vegetals i lleugerament especiats, amb fons de fruita d'arbre que recorda la poma groga, i en boca són llargs, amb nervi i bona acidesa. Font: Retail Actual (2014); Diario de Gastronomía (2014).

Lledoner pelut

Garnatxa peluda (Lledoner pelut a França): varietat negra sorgida per mutació de la Garnatxa negra, amb l'anvers de la fulla vellutat, raïms mitjans i compactes i grans més xicotets, de pell més gruixuda i amb més acidesa que la Garnatxa; madura entre finals de setembre i principis d'octubre. És varietat principal a les D.O. Priorat, Empordà i Terra Alta i es conrea al Rosselló (Banyuls, Maury, Rivesaltes). Font: Wikipedia, «Garnacha peluda».

Querol

Varietat negra recuperada per Família Torres: un altre cep vell trobat el 1998 prop de Querol (Tarragona) va fer ressorgir una varietat que va acabar rebent el nom del poble on es va trobar; és una de les poques varietats conegudes completament femenines. Plantada a Les Muralles (Conca de Barberà), forma part, juntament amb Garró, Carinyena, Garnatxa i Monastrell, del vi Grans Muralles, en què s'incorpora des de 2009. Font: Siddle, The Buyer (2018); Familia Torres (2020).

Garró

Varietat negra que Família Torres va trobar a mitjan anys 1980 a les terrasses del massís del Garraf: va ser la primera varietat prefil·loxèrica que Torres va aconseguir recuperar. De maduració tardana i baixa producció, segons Torres aporta «gran complexitat aromàtica» al vi, i és una de les poques varietats conegudes completament femenines. Després d'un llarg període d'aclimatació es va plantar a la Conca de Barberà i es va usar a la primera anyada del Grans Muralles (1996); avui aquest vi s'elabora amb Carinyena, Garnatxa, Querol, Monastrell i Garró. Font: Siddle, The Buyer (2018); Familia Torres, Grans Muralles.

Vinyater

Varietat blanca originària del Penedès i l'Alt Camp, resultat d'un creuament espontani de dues varietats blanques; de baixa productivitat, maduració primerenca, grans xicotets i raïms mitjans, dona vins de baix grau alcohòlic. Només està reconeguda a les D.O. Catalunya i Tarragona. El nom ve de «vinya», que antigament s'aplicava als ceps sense empeltar, i consta al VIVC amb el número 22844; també s'anomena Vinate, Vinater o Vinater blanc. La Rural (Santes Creus) l'elabora al 100 % de ceps d'uns 50 anys sobre argila i calcària a 284 m. Font: Viquipèdia, «Vinyater»; José Pastor Selections (La Rural).

Picapoll negre

Probablement la varietat més escassa del catàleg: el seu àrea no supera el Pla de Bages i els extrems d'Osona. Distinta del Picapoll blanc. Històricament era més comú al Camp de Tarragona i al Priorat que al Bages: segons Oliveras (1915), abans de la fil·loxera era varietat principal en set pobles de la zona i secundària en vint-i-vuit. El 1889 també consta als partits judicials de Vic, Granollers, Sabadell i Mataró-Arenys de Mar (Ferrer i Alòs i Plans i Maestra, Dossiers Agraris ICEA 9, 2006).

Forcada

Varietat blanca prefil·loxèrica recuperada per Família Torres, que la planta a Mas Palau (Alt Penedès, 450 m): madura a mitjan octubre, un mes després de la Chardonnay, amb «intensitat aromàtica i frescor» i aromes d'herbes mediterrànies; Torres en destaca que dona al Penedès acideses semblants a les dels vins atlàntics. Font: Familia Torres (2020); Familia Torres (2017).

Pirene

Varietat negra recuperada per Família Torres, plantada a la seua finca de Tremp (Costers del Segre) a 950 m d'altitud. Madura pausadament a principis d'octubre, amb molta acidesa; Torres la descriu com a molt colorant i amb un alt nivell de tanins, i el seu vi Pirene 2018 com a fresc i aromàtic. Font: Familia Torres (2020); Familia Torres (2017).

Carrega Rucs

Varietat de cep i de raïm blanc tardà, de gra gros i poc apinyat, pell gruixuda i dura, molt bona per a conservar i molt productiva, però que fa el vi flac. També s'anomena carrega-somer o carrega-somers (Favà i Agud, 2001, Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, segons la fitxa en línia de Ceptinavi). Font: Ceptinavi (Favà i Agud, 2001).

Escursac

Varietat negra de Mallorca. Les fonts històriques que recull l'IRFAP la descriuen com a fàcil de reconéixer pels seus entrenusos sumament curts i com a productora d'un vi de molta força i bona coloració. Està autoritzada des de 2016, sense figurar en cap IGP ni DO local, i cellers com Cati Ribot, Can Verdura, Soca-Rel i Son Grau Gran l'elaboren amb un caràcter fresc i afruitat (Cervera, 2023). Font: IRFAP, «Varietats locals de vinya» (2023); Cervera, Spanish Wine Lover (2023).

Giró Ros

Varietat de Mallorca de raïm blanc prefil·loxèric, de grans petits i primerenca, que s'elabora com a vi blanc; també coneguda com a giró blanc o giró sard. Recuperada i autoritzada a les Balears des de 2011, es conrea a Felanitx i Manacor pel seu bon grau alcohòlic i la seua acidesa; els textos històrics que recull l'IRFAP la descriuen de poca producció, i s'usava per a vins licorosos per l'elevada graduació. Autoritzada al VT Mallorca i a les DO Pla i Llevant i Binissalem, dona vins blancs de cos ple i alcohol relativament alt (Cervera, 2023). Font: IRFAP, «Varietats locals de vinya» (2023); Cervera, Spanish Wine Lover (2023).

Esperó de Gall

Varietat de Mallorca de la qual hi ha mencions històriques de finals del segle XIX, que distingeixen «esperons de gall» blancs i negres. Actualment se'n conrea la negra, autoritzada a l'arxipèlag sense estar inclosa en cap indicació geogràfica; segons Cervera (2023) és la més salvatge de les varietats locals autoritzades, amb notes d'ortiga i de planta de tomaca. Font: IRFAP, «Varietats locals de vinya» (2023); Cervera, Spanish Wine Lover (2023).

Morsecà

Varietat blanca d'Eivissa (també escrita Morsacà o Morsecà d'Eivissa). Segons Cervera (2023), l'IRFAP la va enviar a l'Oficina Espanyola de Varietats Vegetals per iniciar-ne el registre, i el 2024 Eivissa la va remetre a Mallorca, amb Grec i Monastrell Moll, perquè l'IRFAP l'avalue i la caracteritze (Balears Va de Vi, 2024). Hi ha poques dades publicades sobre les seues característiques. Font: Cervera, Spanish Wine Lover (2023); Balears Va de Vi (2024).

Calnegre

Varietat negra obtinguda per l'IMIDA (Institut Murcià d'Investigació i Desenvolupament Agrari i Mediambiental) mitjançant un creuament de Monastrell i Cabernet Sauvignon (línia MC80); no és una varietat antiga, sinó un creuament nou. Seleccionada per la seua qualitat fenòlica, molt superior a la dels progenitors, i per la data de collita, que permet escalonar la verema. Autoritzada a la Regió de Múrcia i, per l'Ordre 67/2026, a Castella-la Manxa. Font: Ruiz-García et al., Horticulturae 9(7):760 (2023); Ordre 67/2026 (DOCM 15-05-2026).

Carmolí

Varietat negra creada per l'IMIDA (codi MC4 al seu programa de millora, on segons la nomenclatura de les seues publicacions MC designa els creuaments de Monastrell amb Cabernet Sauvignon); no és una varietat antiga. Figura al procés de registre de l'IMIDA junt amb Calnegre, Gebas, Calblanque i Myrtia, i l'Ordre 67/2026 l'incorpora a la llista de varietats autoritzades de Castella-la Manxa. Font: IMIDA (registre de noves varietats); Ruiz-García et al., Horticulturae 9(7):760 (2023); Ordre 67/2026 (DOCM 15-05-2026).

Gebas

Varietat negra obtinguda per l'IMIDA d'un creuament de Monastrell i Cabernet Sauvignon (línia MC98); no és una varietat antiga, sinó un creuament nou. Seleccionada per la seua qualitat fenòlica, molt superior a la dels progenitors, i per una data de collita pròpia que permet escalonar la verema. Autoritzada a la Regió de Múrcia i, per l'Ordre 67/2026, a Castella-la Manxa. Font: Ruiz-García et al., Horticulturae 9(7):760 (2023); Ordre 67/2026 (DOCM 15-05-2026).

Calblanque

Varietat blanca obtinguda per l'IMIDA d'un creuament de Monastrell i Cabernet Sauvignon (línia MC180); no és una varietat antiga, sinó un creuament nou. Seleccionada pel bon equilibri entre acidesa i perfil aromàtic, amb la idea d'adaptar-se millor als efectes del canvi climàtic en zones càlides. Autoritzada a la Regió de Múrcia i, per l'Ordre 67/2026, a Castella-la Manxa. Font: Ruiz-García et al., Horticulturae 9(7):760 (2023); Ordre 67/2026 (DOCM 15-05-2026).

Argamussa

Varietat blanca de Mallorca, poc vigorosa, que segons l'IRFAP s'usa sobretot com a raïm de taula; la llegenda diu que se solia plantar al costat de les parets perquè el seu raïm «esmussa» (emboteix) i els dragons no se'l mengen. Segons Cervera (2023), l'IRFAP la va enviar a l'Oficina Espanyola de Varietats Vegetals per iniciar-ne el registre, i Fora Vila (2026) la cita entre les varietats locals en què treballa l'IRFAP. Font: IRFAP, «Varietats locals de vinya» (2023); Cervera, Spanish Wine Lover (2023); Fora Vila (2026).

Coanegra

Varietat localitzada a la vall de Coanegra (Santa Maria del Camí, Mallorca), que l'IRFAP té en procés de recuperació: Cervera (2023) la cita entre les varietats «en cartera» i Fora Vila (2026) la inclou entre les varietats locals en què treballa l'IRFAP. Hi ha poques dades publicades sobre les seues característiques. Font: Cervera, Spanish Wine Lover (2023); Fora Vila (2026).

Grec

Varietat blanca d'Eivissa que l'IRFAP té en procés de registre com a varietat comercial: el 2023 es va informar que havia estat enviada a l'Oficina Espanyola de Varietats Vegetals (Cervera, 2023) i el 2024 Eivissa la incloïa, amb Morsacà i Monastrell Moll, entre les varietats remeses a Mallorca perquè l'IRFAP les avalue i les caracteritze (Balears Va de Vi, 2024). Font: Cervera, Spanish Wine Lover (2023); Balears Va de Vi (2024).

Gafarró

Varietat negra no descrita anteriorment, collida a la zona de la Colònia de Sant Pere (Mallorca) a partir d'un únic conreador; la identificació molecular la situa dins del mateix grup que el Callet Negrella (IRFAP). Els estudis genètics assenyalen el Callet Negrella com a parental del Gafarró. Font: IRFAP, «Varietats locals de vinya» (2023).

Llora

Varietat d'Eivissa que l'IRFAP té en procés de recuperació: Cervera (2023) la cita entre les varietats «en cartera» i Fora Vila (2026) la inclou entre les varietats locals en què treballa l'IRFAP. Hi ha poques dades publicades sobre les seues característiques. Font: Cervera, Spanish Wine Lover (2023); Fora Vila (2026).

Ull de llebre ^[Favà]

Nom de cep i de raïm negre de gra gros i maduració primerenca, documentat per escrit des de 1871 i usat al Camp de Tarragona, l'Urgell, la Segarra, el Maestrat i Mallorca. Els viticultors consultats l'descriuen com un cep de raïms grossos, amb el gra llargarut i la pell gruixuda, bo per a fer vi. El nom ve de la taca fosca que alguns grans tenen a l'ull, on s'uneixen a la cua. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. ull de llebre, p. 357.

Lledoner ^[Favà]

Nom empordanès de la garnatxa, documentat el 1775 (lledoner vermell, a Sant Pere Molanta) i el 1845. Existeix en subvarietats negra, blanca, roja i grisa, de raïms grossos i compactes. L'etimologia que proposa Joan Veny el fa derivar del gentilici de Lledó d'Empordà (actual Lladó), lloc de priorat i d'àrea vinícola; al Llenguadoc se'n conserva el lledoner pelut. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. lledoner, p. 170.

Morvedre ^[Favà]

Nom del cep que a València es coneix com a monastrell, derivat del topònim medieval de Sagunt (Murviedro). Segons les fonts que recull el llibre, va expandir-se des de Sagunt cap al Rosselló, el Llenguadoc i la Provença, on encara és una varietat important de vins negres (mourvèdre): l'ampelònim valencià va tornar a la llengua d'origen adaptat a la fonètica francesa. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. morvedre, p. 223.

Moscatell romà ^[Favà]

Subvarietat de moscatell de gra gros i ovalat, més tardana, documentada en textos de 1871, 1890 i 1891. Els vinyaters i les fonts antigues la valoren per al raïm de taula, les panses i un vi blanc dolç i aromàtic. El nom és un gentilici (de la ciutat de Roma) que també apareix en castellà i en francès; segons un tractadista de 1890, el moscatell blanc és una sola varietat coneguda també com de gra gros, romà o daurat. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. moscatell romà, p. 233. Segons la classificació de Simón de Rojas Clemente (1807), recollida per Cibriáin et al. (2016), el «Moscatel Gordo Blanco» —de raïms trasovats, una mica daurats— rep també els noms Moscatel Flamenco, Moscatel Real, Moscatel Romano i Moscatelón.

Godella ^[Favà]

Raïm recollit a Montesa (la Costera) a l'Atles Lingüístic del Domini Català. L'autor n'atribueix el nom, probablement, a un manlleu del portuguès godelho, variant de l'antic agudelho (documentat el 1531 i derivat d'agudo, per la forma punxeguda del gra), i descarta que tingui relació amb els pobles valencians de Godella i Godelleta. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. godella, p. 144.

Cartoixà ^[Favà]

Raïm blanc daurat, documentat des de 1871 al Camp de Tarragona, Menorca i la Conca de Barberà, de raïms grossos i atapeïts, dolç i molt fructífer segons un ampelògraf de 1890. Les fonts antigues el donen com a sinònim de xarel·lo i de pansalet. El nom l'associa el Diccionari català-valencià-balear a la cartoixa de Scala Dei, en el context de la difusió de la vinya pels monestirs. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. cartoixà, p. 82.

Mollar ^[Favà]

Varietat de raïm blanc o negre documentada des del segle XVIII (1787, a Mallorca) i coneguda amb variants com mollí, mollinc o mollaró a Girona, l'Empordà, el Camp de Tarragona, l'Urgell i la Segarra. Les descripcions n'assenyalen els grans sucosos però poc saborosos i un vi fluix. El nom ve del llatí mollis, «tou», com altres fruits fàcils de trencar. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. mollar, p. 204.

Fogoneu ^[Favà]

Cep i raïm autòcton de les Balears, documentat el 1871 i el 1877, de raïms petits i apinyats, grans negres i rodons. Fa molt de vi negre, però de poca qualitat, i no és bo per a menjar. Coromines proposa que el nom no té res a veure amb el foc, sinó que derivaria d'una forma occitana relacionada amb la fava o el fesol, per la mida i la forma dels grans. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. fogoneu, p. 117.

Tarragoní ^[Favà]

Ampelònim recollit a Tarragona, Montblanc, l'Espluga de Francolí, Tremp i Barberà, amb un nom gentilici que l'autor relaciona amb la fama dels vins de Tarragona. Les fonts el descriuen de manera contradictòria: raïm negre de gra allargat, semblant al macabeu, segons unes; blanc segons una altra. L'autor adverteix que no té dades suficients per a confirmar-ne els sinònims. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. tarragoní, p. 343.

Ull de perdiu ^[Favà]

La primera documentació és de 1617, com a nom d'un vi medicinal («vi de ull de perdiu»). Com a cep es descriu de gra petit i rodó, entre vermellós i fosc, dolç però amb llavors, i fa un vi ben graduat; el trobem a Gandesa, Sarral i Mallorca. L'autor pensa que el nom remet a la taca fosca que envolta el peduncle del gra i no només al color, com passa amb l'ull de llebre. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. ull de perdiu, p. 359.

Planta nova ^[Favà]

Raïm blanc tardà, de gra gros i pell gruixuda, per a taula i per a vi de poc grau, documentat des de 1877 i 1891 i recollit a Xàtiva, Torís, Llíria, Ontinyent, Xàbia i altres poblacions valencianes. Segons dos ampelògrafs valencians, també es diu Tardana i Coma. El nom indica una «planta» d'introducció més recent que una altra ja existent. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. planta nova, p. 287.

Pansa valenciana ^[Favà]

Raïm blanc o rosat de gra gros i pell fina, documentat des de 1797 al Penedès, Àger, Sarral, Calonge de Mar i altres llocs. Serveix per a taula i per a penjar (panses), sobretot quan és escaldat. El nom combina «pansa» (raïm per a panses) i el gentilici que remet al seu origen valencià. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. pansa valenciana, p. 259.

Requeno ^[Favà]

Cep de raïms negres i grossos, molt productiu, recollit a Tortosa, Vinaròs, Gandesa, Traiguera i altres llocs. Ha estat descrit amb gra gros i rodó, pell aspra, maduració tardana i vi de poc grau. El nom procedeix de la comarca de Requena; a Gandesa es distingeix el requeno boval (el més bast) del requeno fi. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. requeno, p. 311.

Borret ^[Favà]

Ampelònim d'origen occità (terret-borret), de raïms molt apinyats i color de mel, recollit al Rosselló i a Alcalà de Xivert. El nom remet a una mena de cep de pàmpols borruts, coberts de pèl, i s'hauria estès al raïm per translació. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. borret, p. 55.

Jaumet ^[Favà]

Raïm primerenc de taula, que madura cap a Sant Jaume (25 de juliol). Documentat el 1866 al Rosselló i recollit a Gandesa, Vilajuïga, Llançà, Roses i Mallorca (jaumillo). Segons les descripcions, té el gra petit i dolç, blanc o rogenc, i també pot fer un vi de molt grau. El nom l'explica Joan Veny per la maduració lligada a una festivitat. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. jaumet, p. 165.

Ribot ^[Favà]

Cep de raïm negre de gra petit i rodó, documentat el 1871 i el 1878 a Lleida i recollit a la Llitera, Tremp, l'Urgell i Peralta de la Sal. Se'n destaca sobretot com a raïm per a vi. Segons l'autor, sembla un nom d'origen francès (a la Franja alguns parlants l'anomenen «ribot gavatxo», és a dir, francès). Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. ribot, p. 313.

Rosselló ^[Favà]

Cep de raïm negre i gros, de gra rodó i pell aspra, recollit a la Sorollera: madura tard i dóna un vi fluix. El nom remet al Rosselló, per on van entrar a la Península els ceps híbrids tintorers. Segons l'autor, és un geosinònim d'alicant(e) i de garnatxa tintorera. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. rosselló, p. 319.

Xixona ^[Favà]

Raïm tardà de taula, de gra rodó i daurat, citat el 1797 per Cavanilles i el 1871 com a «pansa de Xixona». El nom remet a la comarca de Xixona (Alacantí), coneguda pels seus raïms tardans i les panses. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. xixona, p. 383.

Verdala ^[Favà]

Raïm blanc o verdós, de gra gros i molt apinyat, poc conreat (verdalet a Montblanc, verdala a Tordera). Al segle XIX es documenta com a «planta verdalenca», raïm de postres de qualitat inferior, i a l'Alguer com a birde. El nom prové de verd, probablement pel color, tot i que el verd també s'associa a la manca de maduració. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. verdala, p. 369.

Formigor ^[Favà]

Ampelònim mallorquí documentat el 1877 com a formigó: raïm de color negre rogenc, dolent per a menjar i poc bo per a vi. L'autor reconeix que en té poca informació i suposa que el nom pot fer referència al formigueig que provocaria el vi al paladar. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. formigor, p. 121.

Manuella ^[Favà]

Raïm blanc recollit a Tarragona. L'autor suposa que el nom és el femení de manuell («dit petit de la mà»), per la mida i la forma llargaruda del gra, en paral·lel amb els raïms anomenats «dedos de doncella» en castellà i «dedo-de-dama» en portuguès. Font: Favà i Agud (2001), Diccionari dels noms de ceps i raïms, IEC, s. v. manuella, p. 197.

Moscatell roig

Variant rosada del moscatell present de manera dispersa a la Comunitat Valenciana; també anomenada Moscatel Rojo. La Conselleria d'Agricultura en conserva una accessió, citada ja el 1791 (inventari de Vi Natural, que remet al VIVC). Font: Vi Natural, «Raïms valencians» (2026).

Malvasia aromàtica

Biotip aromàtic de la família Malvasia present a la Marina Alta. Registrat com a varietat diferenciada per la Conselleria d'Agricultura CV.

Vermentino

Raïm blanc de pell clara, de fulles verd fosc i pentagonals, amb raïms piramidals de grans groc ambre. Es conrea sobretot a Sardenya, Ligúria i Toscana, i cada vegada més al Llenguadoc-Rosselló. L'anàlisi d'ADN va confirmar que és idèntic al Pigato (Ligúria) i a la Favorita (Piemont); rep també el sinònim Rolle, cosa que el confon amb una altra varietat provençal del mateix nom. El seu vi més prestigiós és el Vermentino di Gallura DOCG, del nord de Sardenya, on es conrea des d'almenys el segle XIV. Font: Wikipedia (EN), «Vermentino».

Nero d'Avola

Principal varietat negra autòctona de Sicília; el nom significa «negra d'Avola», localitat del sud-est de l'illa, i també s'anomena Calabrese. Els vins de qualitat provenen dels districtes de Noto i Pachino (Siracusa). Prospera en clima càlid i sec i dona vins de color cirera o robí, amb aromes de mora, secs i de cos ple, amb tanins dolços i notes de pruna o pebre; es compara amb el Shiraz del Nou Món i entra en els Marsala Rubino. Font: Wikipedia (EN), «Nero d'Avola».

Aglianico

Raïm negre del sud d'Itàlia (Basilicata i Campània), considerat, juntament amb el Sangiovese i el Nebbiolo, una de les tres grans varietats italianes. L'origen és incert: es creia grec, però l'ADN no ho avala. Dona vins de cos ple, amb tanins ferms i acidesa alta i bon potencial de criança; brota d'hora, madura tard (de vegades es veremia al novembre) i va millor en clima sec i assolellat. Les seues grans denominacions són Taurasi DOCG (1993), Aglianico del Taburno DOCG (2011) i Aglianico del Vulture Superiore DOCG. Font: Wikipedia (EN), «Aglianico».

Assyrtiko

Raïm blanc grec autòcton de Santorini, on creix en sòl volcànic àrid, ric en cendra, conduït en «kouloura» (forma de cistella) per protegir-lo del vent; molts vinyars de l'illa són vells i sense empeltar, perquè es considera lliure de fil·loxera. Manté una acidesa alta fins i tot en plena maduresa i dona vins de perfil salí, mineralitat pètria i frescor cítrica, amb potencial de criança. També es planta en altres illes de l'Egeu, com Paros, i a Calcídica. Font: Wikipedia (EN), «Assyrtiko».

Xinomavro

Raïm negre grec el nom del qual significa «negre àcid», originari de les terres altes de Macedònia (Naoussa i Amyntaio). Es distingeix pels tanins alts i l'acidesa mitjana-alta, aptes per a la criança; els bons exemples arriben a una complexitat comparable a la dels Nebbiolo (Barolo). La D.O.P. Naoussa (1971) exigeix un 100 % de Xinomavro; a Goumenissa se sol barrejar amb Negoska. El 2013 hi havia 2.239 ha al món. Font: Wikipedia (EN), «Xinomavro».

Malagousia

Raïm blanc grec que va estar quasi extingit fins que el professor d'enologia Vassilis Logothetis el va redescobrir als anys 1970 a la regió de Nafpaktia; el va presentar a Vangelis Gerovassiliou, que en va iniciar la producció experimental a Porto Carras i després a la seua pròpia bodega. Dona vins molt aromàtics, amb potencial de vins suaus i elegants. També s'escriu Malagouzia; pot estar llunyanament emparentat amb la Malvasia. Font: Wikipedia (EN), «Malagousia».

Plavac Mali

Raïm negre de la costa dàlmata (Croàcia), creuament de Crljenak Kaštelanski (Zinfandel) i Dobričić: l'ADN, segons la recerca de Carole Meredith (UC Davis), va mostrar que la Zinfandel n'és un dels progenitors. Dona vins rics, amb un alcohol típic del 13 % que pot arribar al 17 %; en climes moderats, notes de cirera negra, i en càlids, regalèssia, pebre negre i clau. Madura de manera desigual (raïms verds i panses al mateix gotim). Les expressions més celebrades són Dingač i Postup, a la península de Pelješac, i les illes de Hvar, Brač i Vis. Font: Wikipedia (EN), «Plavac Mali».

Malvazija Istarska

Raïm blanc d'Ístria, principal varietat blanca de la zona a Croàcia i conreada també a Eslovènia i Itàlia; pertany a la família de les Malvasies, que probablement es va originar a Creta i pren el nom de Monemvasia. Els vins de Malvasia solen tenir un cos «rodó» i aromes de préssec, albercoc i grosella blanca. Font: Wikipedia (EN), «Malvasia».

Picpoul

Varietat amb tres colors: blanc, noir i gris (rar). El Piquepoul blanc, el més comú, dona vins secs, tensos, amb notes cítriques fresques, que «piquen» el llavi i combinen amb el marisc; és una de les varietats domèstiques més antigues del Llenguadoc i va declinar després de la fil·loxera per la seua sensibilitat a les malalties fúngiques i el baix rendiment. L'AOC Picpoul de Pinet designa exclusivament vins blancs de Piquepoul blanc de comunes concretes del Llenguadoc. També es conrea a Catalunya. Font: Wikipedia (EN), «Piquepoul».

Roussanne

Raïm blanc originari del Roine, sovint barrejat amb Marsanne; el nom ve del color rogenc («roux») dels grans. Dona vins d'aromes intensos, amb notes d'infusió d'herbes, més melosos i plens en zones càlides i més florals i delicats en les fresques. És difícil de conrear: vulnerable al míldiu, poc resistent a la sequera i al vent, amb maduració tardana o desigual i rendiments irregulars, i s'oxida amb facilitat al celler. A Savoia s'anomena Bergeron. Font: Wikipedia (EN), «Roussanne».

Clairette

Raïm blanc conreat sobretot a la Provença, el Roine i el Llenguadoc. Dona vins d'alt alcohol i baixa acidesa, de vegades «fluixos» i propensos a l'oxidació, per la qual cosa se sol barrejar amb varietats d'acidesa alta com la Piquepoul blanc. A finals dels anys 1990 hi havia unes 3.000 ha a França, en descens; és component principal de la Clairette de Die i la Clairette du Languedoc, i s'usa també en l'elaboració de vermut. Font: Wikipedia (EN), «Clairette blanche».

Cinsault

Raïm negre apreciat per la seua tolerància a la calor i la seua productivitat, amb raïms grans i cilíndrics de grans negres de pell prou gruixuda i notable resistència a la sequera. Important al Llenguadoc-Rosselló i a Algèria, Líban i Marroc; se sol barrejar amb Garnatxa i Carinyena per donar suavitat i bouquet, i s'usa als rosats de la Provença. A Sud-àfrica és progenitor de la Pinotage (creuada amb Pinot noir). Sembla una varietat antiga, potser originària de l'Hérault. Font: Wikipedia (EN), «Cinsaut».

Mauzac

Raïm blanc del sud-oest de França, sobretot de Gaillac i Limoux. Brota i madura tard i tradicionalment es veremava quan baixaven les temperatures per permetre la fermentació escumosa natural; avui es recull abans per a vins més frescos i amb més acidesa. A Limoux, on s'anomena Blanquette, és obligatori a la Blanquette de Limoux (mínim 90 %); la primera menció textual de «blanquette» apareix el 1531 en papers de monjos benedictins de l'abadia de Saint-Hilaire, i a aquesta data s'atribueix l'escumós més antic del món. Hi havia unes 3.200 ha a França el 2000. Font: Wikipedia (EN), «Mauzac»; Wikipedia (EN), «Blanquette de Limoux».

Godello

Raïm blanc del nord-oest d'Espanya, sobretot de Galícia, que dona els seus millors resultats a Valdeorras i pot produir vins blancs fins. Les plantacions espanyoles van passar de 880 ha el 2004 a 1.153 ha el 2008. Té nombrosos sinònims (Gouveio a Portugal, Verdello, Agudello…) i consta al VIVC amb el número 4838. L'Ordre 67/2026 de Castella-la Manxa l'incorpora a la seua llista de varietats autoritzades. Font: Wikipedia (EN), «Godello»; Orden 67/2026 (DOCM 15-05-2026).

Sangiovese

El raïm negre més plantat d'Itàlia (unes 69.790 ha el 2000), creuament, segons l'ADN, de Ciliegiolo i Calabrese Montenuovo. Té acidesa alta i tanins mitjans-alts, amb sabor de cirera àcida i notes terroses. És el raïm únic o principal de Brunello di Montalcino, Chianti Classico i Vino Nobile di Montepulciano. Brota d'hora i madura lentament, i la seua pell fina el fa sensible a la podridura amb les pluges d'octubre. Font: Wikipedia (EN), «Sangiovese».

Moravia Agria

Varietat negra autòctona de la Manxa (Albacete i Conca), molt escassa: l'IVICAM (2000-2002) en va localitzar només una parcel·la a tota la regió. Vins afruitats, amb molts antocians i tanins. No confondre-la amb la Moravia Dulce/Crujidera. Vinificada per Vicente Ovejero (Bizarría Wines) i per El Regreso.

Gorgollassa

Varietat negra i tardana de Mallorca, que cap a 1892 era la més freqüent a la zona alta de l'illa i els vins de la qual, segons les fonts històriques que recull l'IRFAP, tenien molta força i bona coloració. Autoritzada al VT Mallorca i a les DO Binissalem (màx. 30 %) i Pla i Llevant; dona vins fragants, amb notes herbàcies i caràcter aromàtic (Cervera, 2023). Font: IRFAP, «Varietats locals de vinya» (2023); Cervera, Spanish Wine Lover (2023).

Nerello Mascalese

Raïm negre el nom del qual prové de la zona de Mascali (Catània), a Sicília; es considera que va nàixer al nord-est de l'illa. Es creu filla de la Mantonico bianco calabresa i amb vincles amb el llinatge del Sangiovese, i es jutja de millor qualitat que la Nerello Cappuccio. Intervé a la D.O.C. Etna i al Corvo Rosso. Com a varietal dona un vi roig robí amb notes de fruites roges, lleugerament florals i especiades, amb tocs de vainilla i tabac. Font: Wikipedia (EN), «Nerello Mascalese».

Carricante

Raïm blanc autòcton de Sicília, associat a les vessants volcàniques de l'Etna: és de maduració tardana i la principal varietat de la D.O.C. Etna, on sol anar amb Catarratto i Minella bianca. El nom ve de «caricare» (carregar), per la seua abundant collita. Es conrea a uns 950 m a les vessants orientals i 1.050 m a les meridionals, i dona vins d'acidesa alta i pH baix, tradicionalment amb fermentació malolàctica; en monovarietal, de color groc pàl·lid i aromes delicades. Font: Wikipedia (EN), «Carricante».

Fiano

Raïm blanc de Campània, sobretot de la zona d'Avellino. Els historiadors creuen que podria ser el raïm del vi romà Apianum, el nom del qual vindria del llatí apis («abella») per l'atractiu que tenia per a les abelles. Dona vins d'aromes intensos: de jove, notes de mel que amb el temps esdevenen més especiades i de fruits secs (Jancis Robinson). Té baixos rendiments i pell gruixuda. La Fiano di Avellino DOCG (2003) exigeix un mínim del 85 % de Fiano i 11,5 % d'alcohol; va declinar als segles XIX-XX davant de varietats més productives com la Trebbiano. Font: Wikipedia (EN), «Fiano».

Beba

Varietat blanca de raïm de taula i de vinificació, coneguda també com Eva o Beba de los Santos (i com Beba Dorada, Beba de Jerez o Beba de Huelva, entre altres noms). Clemente (1807) la descriu repartida per les vinyes de Sanlúcar, Jerez i Trebujena, on es conservava penjada per menjar a l'hivern, i també a Chipiona i Conil; es conreava a Cadis i Huelva abans de la fil·loxera i només es va reempeltar després a Huelva. Avui només està autoritzada a Extremadura (6.215 ha el 2018; 8.881 el 1990). Raïms grans i compactes, baies grans, rodones i verd groguenc. En els assaigs de l'IFAPA a Jerez madura dues o tres setmanes després de la Palomino fino, produeix un 60 % menys i dona vins de baixa graduació (9,6 % vol.), amb més àcid màlic i intensitat aromàtica mitjana (fruita d'arbre, fruita de pinyol, tropical i floral segons l'anyada). Font: IFAPA, Potencialidad enológica de las variedades de vid cultivadas en Andalucía: Beba y Mantúo de Pilas (2021); Wikipedia, «Eva (uva)». En prospeccions de l'IFAPA (2020-2022) s'han identificat genèticament dos exemplars de Beba a Moguer (Huelva); hi ha interès a autoritzar-la a Andalusia, sobretot al Marc de Jerez, i un dels ceps és lliure de virus, cosa que permetria obtenir un clon certificat (Cretazzo et al., BIO Web of Conferences 56, 2023). L'ICIA la identifica amb el Breval de Canàries (també Colgariega, Valencí Blanco i Calop) (Rodríguez-Torres, 2017).

Mantúo de Pilas

Varietat blanca minoritària, coneguda també com Mantúo, Uva Rey o Montúa (i Chelva a Extremadura); segons marcadors genètics procedeix de l'encreuament Hebén × Dedo de Dama. Clemente (1807) la cita en moltes vinyes de Sanlúcar i en «taques senceres» de Jerez, sobretot en sorres, i a El Puerto de Santa María, Arcos i Espera, on també es conservava penjada. Avui es troba de manera dispersa (Doña Mencía, Estepona, Morón de la Frontera) i no hi ha dades de superfície. En els assaigs de l'IFAPA a Jerez madura dues o tres setmanes després de la Palomino fino, produeix al voltant d'un 50 % menys i dona mosts de pH alt i baixa acidesa total, i vins de menor graduació (10,8 % vol.) amb més àcid màlic. Font: IFAPA, Potencialidad enológica de las variedades de vid cultivadas en Andalucía: Beba y Mantúo de Pilas (2021); Wikipedia, «Montúa». La mateixa prospecció de l'IFAPA en va identificar un exemplar a l'Alpujarra de Granada; hi ha interès a inscriure'l al Registre de Varietats Comercials i autoritzar-lo a Andalusia (Cretazzo et al., 2023). En un estudi posterior de l'IFAPA (Rodríguez-Torres et al., 2023), dos ceps coneguts com a Mantúo de Pilas al pago Burujena (Jerez) van resultar ser Alarije, cosa que s'interpreta com un error de denominació.

Cañocazo

Varietat blanca antiga d'Andalusia, coneguda a Jerez com a Mollar Blanco i que apareix a l'ampelografia antiga andalusa com a «Cañocazo Mollar blanco». És vigorosa, amb abundants raïms de grans grossos, daurats i pigallats que donen un most molt dolç i d'aroma fi; de vegades s'usà per reforçar l'aroma del Pedro Ximénez. Va estar autoritzada al Marco de Jerez fins fa poc, però la seua escassa resistència a les malalties, sobretot al míldiu, va fer que es perdera. Avui s'ha tornat a plantar en vinyes com San Cristóbal (pago d'Añina, Jerez), que recupera 22 varietats històriques andaluses a partir de l'assaig de Rojas Clemente (1807). Juan Jurado (Agrícola Calcárea) la va incloure a les seues microvinificacions inicials de varietats recuperades. Font: MacLean, Jerez-Xeres-Sherry (2017); Spanish Wine Lover (Añina); tecnicoagricola.es.

Carinyena blanca

Mutació blanca de la Carinyena. Se'n parla des d'al voltant de 1900, però no es va reconéixer oficialment a Espanya fins a la tardor de 2018; és una de les varietats més antigues de vinyes de l'Alt Empordà i del Llenguadoc-Rosselló. El 30 de maig de 2024 el Consell Regulador de la DOQ Priorat va aprovar-la com a nova varietat autoritzada (tràmit pendent d'INCAVI, Ministeri i UE), i cellers com Vall Llach, Familia Nin Ortiz, Mas Alta i Terres de Vidalba l'estudien i la recuperen. Font: Vinassos (2024).

Carinyena roja

Varietat tradicional catalana, també anomenada Carinyena gris, amb ceps a l'Empordà i el Priorat. L'INCAVI (Institut Català de la Vinya i el Vi) la va estudiar amb els consells reguladors de l'Empordà i el Priorat, cellers i viticultors, i el juliol de 2023 es va publicar al BOE com a varietat autoritzada a Catalunya, juntament amb el Verdiell (Verdil). Amb aquestes dues, Catalunya arriba a 61 varietats autoritzades; ara les DO poden incorporar-la als seus reglaments. Font: Vadevi (2023); Vinassos (2023).

Melonera

Varietat negra andalusa d'època prefil·loxèrica, esmentada per Simón de Rojas Clemente en el seu «Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetan en Andalucía» (1807). Havia desaparegut del cultiu comercial fins que un projecte de recerca i desenvolupament de la Junta d'Andalusia, a través del centre IFAPA Rancho de la Merced (Jerez), amb l'entitat Thalassa Taller del Vino (Bodega La Melonera), la va recuperar. El 27 d'agost de 2024 es va publicar al BOJA l'ordre que aprova el nou reglament de la DOP Sierras de Málaga, que la inclou com a varietat negra autoritzada a tota la província de Màlaga. També forma part del projecte MINORVIN i l'IFAPA en va elaborar un rosat experimental de la collita 2023. Font: Vinos DO (2024); IFAPA (2020); COPE (2024).

Indiana

Varietat blanca andalusa minoritària. L'IFAPA (Institut Andalús d'Investigació i Formació Agrària) l'inclou entre les quatre varietats andaluses del projecte MINORVIN, dedicat a recuperar 51 varietats minoritàries autòctones més resistents al míldiu, a la sequera i al canvi climàtic, i el centre Rancho de la Merced (Jerez de la Frontera) n'estudia les propietats enològiques. En febrer de 2024 l'IFAPA va presentar a Jerez vins de la collita 2023 de varietats minoritàries andaluses, entre els quals hi havia un blanc d'Indiana. Juan Jurado (Agrícola Calcárea) la treballa entre les varietats recuperades del Marco de Jerez. Font: IFAPA (2020); COPE (2024).

Mantúa Castellana

Varietat blanca antiga del Marco de Jerez, coneguda com a Mantúo Castellano. Una prospecció de l'IFAPA al pago Burujena, un dels més tradicionals de la D.O. Jerez, hi va localitzar tres ceps amb aquest nom (i dos amb el de Mantúo de Pilas), i l'anàlisi de microsatèl·lits va demostrar que el Mantúo Castellano és sinònim de la Listán del Condado, una varietat molt conreada a la província de Huelva. Els autors consideren interessant sol·licitar el reconeixement d'aquesta sinonímia, perquè és el nom amb què tradicionalment es coneix a Jerez, i un dels tres ceps estava lliure de virus, de manera que se'n podria obtindre un clon certificat. El mateix estudi va veure que els ceps anomenats Mantúo de Pilas en aquell pago eren en realitat Alarije. Sobre els mantúos de Jerez en general, l'autora del blog Jerez-Xeres-Sherry recull que donen un raïm verd daurat, de maduració tardana i pell prou fina, que Eduardo Abela (1885) considerava ideal per al Palo Cortado, i que també s'usava com a raïm de penjar; va estar autoritzada pel Consell Regulador fins fa poc. Juan Jurado (Agrícola Calcárea) la va incloure a les vuit microvinificacions inicials amb què va començar a treballar les varietats recuperades. Font: Rodríguez-Torres et al., Horticulturae 9(7):759 (2023); MacLean, Jerez-Xeres-Sherry (2017).

Doradilla

Varietat blanca de producció molt limitada, coneguda també com Dorada o Uva Dorada; el nom al·ludeix al color groc daurat de les baies en madurar. Es troba sobretot al nord de la província de Màlaga (Mollina), on abans es conreava en altres zones, i també a l'Alpujarra d'Almeria i a Canàries; se'n conserva material a l'IFAPA Rancho de la Merced (Jerez). Ceps de pàmpol erecte i rendiment mitjà, amb raïms mitjans i baies esfèriques, verd grogenques i de pell fina. Alt contingut en sucres i baixa acidesa. Vi poc corpulent i poc aromàtic, però elegant i personal, amb subtils notes minerals i tocs salins; s'elabora en monovarietal o en cupatge a la DO Sierras de Málaga. Alguns autors la relacionen amb la varietat Jaén. Font: Agro Magazine, «La doradilla: uva blanca de Málaga»; Diccionario del Vino, «Doradilla». A la DO Màlaga i a la DO Sierras de Màlaga consta entre les varietats predominants (Distribución y Consumo, 2008).

Jaén Blanca

Nom amb què es coneix també la Cayetana Blanca (sinònims: Jaén Blanco, Pardina, Blanca Cayetana, Jaén Castellano, entre d'altres). Malgrat el nom, gairebé el 90 % de la superfície es concentra a Extremadura, i també es conrea a la zona de Jerez; ocupava 39.919 ha el 2015 i era la tercera varietat blanca més plantada d'Espanya. Ja es menciona en un tractat agrícola de 1513. Ceps de port erecte i brotació mitjana, molt productius, amb raïms grans, de compacitat mitjana a solta, i baies grans, esfèriques, verd groguenques i de pell fina; maduració tardana. Tradicionalment s'ha destil·lat per al brandi de Jerez, però alguns cellers la recuperen en monovarietals; per exemple, a Sierra Nevada (Cristina Calvache): groc pàl·lid, fruita i flors blanques amb notes balsàmiques, suau, mineral i persistent. Font: Diccionario del Vino, «Blanca Cayetana»; Wikipedia, «Cayetana blanca»; Vinos Cristina Calvache. A la província de Còrdova, la Cayetana Blanca es coneix com a Baladí-Verdejo (Cretazzo et al., 2023). A la DO Montilla-Moriles, el Baladí-Verdejo consta entre les varietats complementàries de la Pedro Ximénez (Distribución y Consumo, 2008).

Vigiriega

Varietat blanca coneguda també com Vijariego Blanco, Bujariego o Diego (i Derijadiego, Vijiriego o Vujariego). Abans de la fil·loxera, a l'últim quart del segle XIX, es conreava àmpliament per tota Andalusia; després va quedar reduïda a les Canàries (El Hierro i Tenerife) i a Granada (Sierra de la Contraviesa, a l'Alpujarra). Cep molt vigorós i rastrer, resistent i molt productiu, amb pocs raïms de mida mitjana, poc atapeïts i de grans gruixuts; el raïm, gairebé rodó i blanc verdós, era antigament apreciat com a raïm de taula. El most és ric en sucres i acidesa, i especialment apte per a vi escumós natural; els vins mostren notes de poma verda, pera, cítrics i fonoll segons el grau de maduresa. Font: Wikipedia, «Vigiriega (uva)»; Origen, «De nuestras uvas: Vijariego Blanco, la rústica superviviente». A Canàries, les fonts del segle XVI citen el «Vejeriego» entre els cultivars blancs (amb Listán, Verdello o Verdejo) que es barrejaven per fer el «vidueño» o «vi de tota raïm» (Álvarez Santos et al., AVIBO, 2025). A Canàries, el Vijariego Blanco/Diego (= Vijiriega Común d'Andalusia, segons l'ICIA) es conrea de manera important a Lanzarote, amb presència a La Palma i Tenerife; madura tard i conserva una acidesa elevada (7 g/l) tot i ser de climes càlids, amb vins daurats de graduació mitjana (Rodríguez-Torres, ICIA, 2017).

Tintilla de Rota

Varietat negra de la província de Cadis, documentada des del segle XVII i molt lligada a Rota. Un estudi de l'IMIDRA (2000) va demostrar que és la mateixa varietat que la Graciano de la Rioja i la Parraleta del Somontano; el 2025 el Ministeri d'Agricultura va cancel·lar la seua inscripció com a varietat comercial i va passar a identificar-se com a Graciano, decisió que els viticultors de Rota rebutgen perquè en defensen el caràcter propi. A finals del segle XX va estar a punt de desaparèixer i el centre IFAPA Rancho de la Merced (Jerez) en va iniciar la recuperació. Baies petites, esfèriques, de pell fina i color blau fosc, en raïms solts; maduració tardana i uns 5.000 kg/ha. Tradicionalment s'elaborava un vi dolç barrejant most fermentat amb arrop; avui també negres secs, frescos i de baixa graduació, que expressen bé el terrer. No forma part de la DO Jerez: és varietat dels Vinos de la Tierra de Cádiz. Unes 40 ha. Font: Wikipedia, «Graciano (uva)»; Origen, «Tintilla de Rota: el Jerez rojo»; El Debate (12-09-2025).

Pedro Ximénez

Varietat blanca andalusa, coneguda també com PX o Pedro Jiménez. Probablement va néixer a Andalusia i una anàlisi d'ADN del 2007 la situa com a descendent de la Gibi, un raïm de taula àrab. És la principal varietat de la DO Montilla-Moriles (Còrdova) i una de les varietats històricament autoritzades a la DO Jerez; també es conrea a Huelva i Màlaga. Madura de mitjana a tardana, amb raïms grans, i és sensible a diverses malalties de la vinya. S'assoleia: els raïms s'assequen al sol fins a convertir-se en panses, cosa que concentra sucres i acidesa natural; la fermentació s'atura amb alcohol vínic i la criança és exclusivament oxidativa. Dona vins foscos, vellutats i densos (més de 212 g/l de sucre; 15-22 % vol.), amb panses, figues, dàtils, mel i cafè torrat o xocolata. No s'ha de confondre amb la Pedro Giménez argentina ni la Pedro Jiménez xilena, genèticament diferents. Font: Wikipedia, «Pedro Ximénez (uva)»; Consejo Regulador del Jerez (sherry.wine); IFAPA (2021).

Marisancho

Nom que designa varietats diferents segons la zona. Un estudi molecular (Fernández-González et al., 2012) fa correspondre Marisancho amb Pardillo al País Valencià castellanoparlant, i a Castella-la Manxa «pardillo o marisancho» consta entre les varietats tradicionalment autoritzades (1.502 ha). A la fi del segle XIX, però, «Mari Sancho» s'identificava a València amb el Picapoll blanc (Mir, 1898; Oliveras, 1915), de manera que la sinonímia no està tancada. Als testimonis d'agricultors d'Utiel-Requena sobre el conreu entre 1910 i 1950 apareix entre els raïms «de menjar». Avui El Regreso, a Manchuela (Albacete), en fa un monovarietal (El Regreso Marisancho) i dos assemblatges (La Mola i Martirio). Font: Vi Natural, «Uvas valencianas»; Spanish Wine Lover, «¿Vuelven las uvas ancestrales de Castilla-La Mancha?»; Novella Herrero, Oleana 26; Ferrer i Alòs i Plans i Maestra, Dossiers Agraris ICEA 9 (2006). A Fuenterrobles (Requena-Utiel), Arroyo Martínez recull que antigament hi havia en molt petita proporció varietats com botón de gallo, jengibrera, ojo de liebre, teta de vaca, marisancho i crujidera, i que el 1977 només en pervivien aquestes dues últimes (Oleana 26).

Picapoll blanc del Bages

Raïm blanc conegut al Bages des de fa segles, distint del Picapoll blanc de Xixona. La referència més antiga és d'Eiximenis (1381-1386) i a mitjan segle XVI l'inventari del monestir de Sant Benet de Bages ja recull «claret de picapoll», prova que se'n feia un vi específic. Les descripcions del segle XIX el mostren petit i molt dolç —«de gra petit, molt llis de pell», segons un viticultor de Sant Sadurní el 1880; most de fins a 15,5° de densitat, segons la memòria agrícola del Vallès (1874)— i de maduració tardana, de manera que convenia plantar-lo al lloc més càlid (Navarro Mas, 1797). Servia com a raïm de taula i per penjar, i per a vins blancs i rancis molt apreciats. El 1889-90 era l'única varietat blanca destacada al Bages i l'única que s'hi usava per fer vi blanc; a Artés, per les condicions del terreny, era més productiu, amb grans més grossos que en altres llocs, i d'allà va sorgir el «vi d'Artés», que va fer del cep un emblema de la DO Pla de Bages. Les fonts antigues l'identifiquen amb l'albillo (Labèrnia, 1840) i, a València, amb el «Mari Sancho» (Mir, 1898); els autors qüestionen la seua equivalència amb el verdil, proposada per Favà. Font: Ferrer i Alòs i Plans i Maestra, «El picapoll a Catalunya i el Bages. Notes històriques», Dossiers Agraris ICEA 9 (2006).

Listán Negro

Estesa per totes les illes, amb la major superfície a Tenerife. No se li coneixen sinònims fora de Canàries, on rep molts noms segons l'illa o la zona, i no és sinònim de Tempranillo, com han sostingut alguns estudis. Segons les anàlisis moleculars és el resultat de l'encreuament entre Listán Blanco de Canarias i Negramoll. Raïm gran, de vegades molt atapeït, amb risc de podridura i oïdi. Maduració mitjana (finals d'agost a Valle de Guerra) i acidesa baixa: vins d'una qualitat aromàtica molt marcada, més aptes per beure joves que per a guarda. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Listán Prieto

Present de manera puntual a totes les illes; s'estén més a Vilaflor (Tenerife) i apareix sobretot a les zones altes. Correspon a la Mission cultivada a Amèrica. Per la seua escassetat i la semblança amb el Listán Negro hi ha nombroses homonímies, però no és la mateixa varietat. A Andalusia es donava per extingida i l'IFAPA l'ha tornada a identificar a Moguer (Huelva), on sol donar vins d'alta intensitat colorant i bona acidesa (Cretazzo et al., BIO Web of Conferences 56, 2023). Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Negramoll

Present a totes les illes de Canàries. Coincideix amb el Mollar Cano d'Andalusia i es coneix com a Negra Mole a Portugal. Raïm gran, poc productiva, amb millor estat sanitari que el Listán Negro. Maduració tardana (mitjan setembre a Valle de Guerra) i acidesa alta: vins aptes tant per al consum jove com per a guarda, amb més capacitat de guarda que el Listán Negro; la intensitat de color varia molt entre clons i anyades. És progenitor, amb el Listán Blanco, del Listán Negro. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Baboso Negro

Pot aparèixer a totes les illes, amb més importància a Tenerife i El Hierro. Es coneix com a Albarín Negro a la Península i Alfrocheiro Preto a Portugal. Pel seu raïm petit i atapeït de gra negre petit es confon amb el Bastardo Negro i la Tintilla, però són tres varietats diferents. Baixa producció (raïm d'uns 93 g), maduració tardana (principis-mitjan setembre) i acidesa alta (8,2 g/l a Valle de Guerra): vins d'alta intensitat colorant i aromàtica, amb mosts molt sucrats, per la qual cosa se'n fan vins dolços negres. Una de les varietats més afamades de Canàries; és probable progenitor del Gual. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Bastardo Negro

Poc estesa però escampada per les illes, sobretot Tenerife, La Palma i El Hierro. Correspon a Mollar, Puesto Mayor i Verdejo Negro de la Península i a Saborinho a Portugal. Comparteix molts caràcters amb el Baboso Negro i la Tintilla, però són cultivars diferents; sol rebre noms com Baboso, Tinta o Tintilla. Segons anàlisis de SNP és probablement un encreuament de Traminer i Prieto Picudo. Raïm petit (uns 85 g), maduració tardana; a Canàries no s'han trobat vins monovarietals, perquè apareix de manera marginal i barrejada. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Tintilla canaria

Present a totes les illes, sense ser abundant, i conreada intercalada amb altres varietats. Coincideix amb Merenzao, María Ordoña o Maturana Tinta de la Península, i és la Trousseau de França. A Canàries el nom Tintilla s'aplica a moltes varietats negres de molt de color (Baboso Negro, Bastardo Negro, Castellana Negra…), per la qual cosa abunden les homonímies; no s'ha de confondre amb la Tintilla de Rota andalusa. Raïm petit (uns 77 g), maduració mitjana, alcohol alt (14,7 % probable) i acidesa mitjana: més apta per a vins joves que per a guarda. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Castellana Negra

Present a quasi totes les illes, amb més presència a Tenerife. Correspon a Tinto Cão de Portugal; de vegades s'anomena Tintilla (homonímia) i no s'ha de confondre amb la Castellana Palmera de La Palma, que és Garnatxa Tinta. Molt vigorosa en sòls fèrtils, amb raïm petit (uns 103 g) i escassa producció. Maduració tardana (mitjan setembre); no se'n fan monovarietals, sinó que es barreja amb altres negres. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Vijariego Negro

Apareix a totes les illes, però només com a exemplars aïllats entre altres varietats. Coincideix amb el Sumoll de Catalunya; no és sinònim del Vijariego Blanco ni del Verijadiego. Raïm mitjà (uns 170 g), sensible a malalties, maduració tardana; vins peculiars, de marcada tipicitat en boca. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Marmajuelo

També anomenada Bermejuela o Vermejuelo. Poc estesa a totes les illes; no se li coneixen sinònims fora de Canàries. Raïm mitjà (uns 223 g) de grans grogosos verdosos; a les zones altes pateix un gran problema de corriment. Maduració mitjana (finals d'agost a Valle de Guerra, fins al setembre en climes menys càlids). Vins interessants per combinar alta acidesa i alt grau alcohòlic. És progenitor de la Malvasía Volcánica, amb la Malvasía Aromática. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Gual (El Hierro)

Se situa sobretot a El Hierro, amb presència puntual a altres illes com Tenerife. A la Península rep els noms Gual, Tarantey de Nerga, Torrontés i Uval; a Portugal, Boal, Boal Cachudo i Malvasía Fina. No s'ha de confondre amb el «Gual» cultivat a la zona de Mazo (La Palma), una homonímia. Segons anàlisis de SNP és probablement l'encreuament de Hebén i Baboso Negro. Raïm mitjà-gran (uns 340 g), maduració primerenca (mitjan agost a Valle de Guerra); acidesa mitjana-alta i alt grau alcohòlic, amb un perfil aromàtic de qualitat encara que amb tendència a evolucionar ràpidament. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Verdello

Poc estesa, però present a totes les illes. És sinònima del Verdello de Galícia i del Verdelho de Pico (Açores); no coincideix amb cap Verdejo de la Península. Raïm petit i molt atapeït (uns 125 g), molt productiva en nombre de raïms, amb alta sensibilitat a l'oïdi i risc de podridura a les zones humides. Maduració mitjana; pel seu alt grau alcohòlic (13,5 %) i la seua acidesa total (6,5 g/l) és una de les blanques més interessants de Canàries: vins nets, frescos i amb bon perfil aromàtic. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Forastera Blanca

Present a tot Canàries, amb la seua principal zona a La Gomera, on es coneix com a Forastera Gomera. Segons anàlisis de SNP és probablement l'encreuament entre Listán Blanco de Canarias i Verdello. Raïm mitjà i molt atapeït (risc de podridura), maduració mitjana. Vins d'aroma característic, tons daurats i acidesa interessant, amb vocació de criança; a La Gomera els seus paràmetres milloren respecte a Valle de Guerra. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Albillo Criollo

De conreu escàs, sobretot a Tenerife, La Palma i Gran Canària; no coincideix amb cap dels Albillos de la Península ni amb l'Albillo del Monte Lentiscal (Gran Canària). Segons anàlisis de SNP és un encreuament entre Listán Blanco de Canarias i Verdello. Raïm mitjà (uns 225 g), maduració mitjana; vins frescos, amb matisos aromàtics, aptes per al consum jove; al nord de La Palma dona vins de bona qualitat. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Malvasía Volcánica

Es conrea a totes les illes, amb major rellevància a Lanzarote i menor a La Palma. És el resultat de l'encreuament entre Malvasía Aromática i Marmajuelo. Raïm gran (uns 381 g), maduració primerenca (mitjan agost a Valle de Guerra), alta acidesa i alt grau alcohòlic; vins nets i frescos, amb notes semblants però més tènues que les de la Malvasía Aromática, amb vocació tant de vi jove com de vi licorós. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Sabro

Es troba de manera testimonial a totes les illes excepte La Palma, on és una de les varietats més destacades. No se li coneixen sinònims fora de Canàries. Raïm mitjà (uns 173 g), bona sanitat, maduració mitjana i acidesa elevada (6,1 g/l). Amb ella s'elaboren únicament vins dolços de gran qualitat, que mantenen la frescor gràcies a l'acidesa; l'ICIA suggereix estudiar-ne també el potencial en vins secs. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Burrablanca

Poc estesa a totes les illes. És la varietat Airén, la més conreada a La Manxa, encara que a Canàries no es coneix amb aquest nom; a El Hierro alguns exemplars s'han trobat sota el nom Torrontés (homonímia). Raïm mitjà-gran, maduració mitjana. A Canàries no se'n fan monovarietals; els seus vins serien neutres, d'acidesa baixa i amb tendència a l'oxidació, per la qual cosa serveix més per a barreges. A La Manxa rendeix molt més que a Canàries. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Breval

De conreu escàs, amb exemplars aïllats a Tenerife i Gran Canària, per la seua escassa vocació enològica. És la Beba (Extremadura), també anomenada Eva, Colgariega (Castella i Lleó), Valencí Blanc (València) i Calop (Balears). Raïm mitjà-gran amb grans molt grossos (uns 4,9 g), maduració molt tardana (finals de setembre a Valle de Guerra). Té millor vocació de raïm de taula que de vi. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Bastardo Blanco

També anomenada Baboso Blanco. Trobada de manera testimonial en alguns llocs de Tenerife i a El Hierro; pràcticament desconeguda a Canàries, encara que figura entre les varietats autoritzades. Les anàlisis moleculars mostren la seua gran semblança amb el Budelho de Portugal; no té relació amb el Baboso Negro ni el Bastardo Negro. Raïm petit (uns 91 g), maduració mitjana, bona sanitat. No s'ha vinificat, però els seus paràmetres són molt interessants i podria ser base de grans vins. Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).

Listán Blanco de Canarias

Es conrea pràcticament a totes les illes per la seua fàcil adaptació, tant en zones baixes com altes, amb importància a les zones altes de La Palma. És el Palomino Fino cultivat majoritàriament a Andalusia; no té semblances amb el Listán Negro. Raïm gran (uns 421 g), poc sensible a les malalties. Vins nets, frescos, neutres i de poca intensitat aromàtica; s'usa molt per la seua rusticitat i se sol barrejar; a les zones altes dona els vins de més qualitat. És progenitor del Listán Negro (amb el Negramoll), i de l'Albillo Criollo i la Forastera Blanca (amb el Verdello). Font: Rodríguez-Torres, «Variedades de vid cultivadas en Canarias» (ICIA, 2.ª ed., 2017); dades agronòmiques i enològiques de la col·lecció de l'ICIA a Valle de Guerra (Tenerife).