La Comunitat Valenciana: l'origen
La Comunitat Valenciana és un dels territoris vitícoles més antics de la Mediterrània occidental. La vinya hi va arribar de la mà dels fenicis i va arrelar en un paisatge que combina la influència marina de la costa amb les valls interiors i les serres que marquen el pas cap a l'interior peninsular. La comarca de les Terres dels Alforins, la Vall del Clariano i el massís del Benicadell concentren avui bona part dels projectes de viticultura natural i biodinàmica que més interessen a Terroir Radical.
El que distingeix aquest territori és, sobretot, el seu patrimoni varietal. Sota segles d'agricultura convencional i de substitució massiva per varietats internacionals, el paisatge amagava un arxiu genètic gairebé desaparegut: la Forcallada, la Tardana, el Verdil, la Viognier, el Mataró, entre d'altres. L'escriptor i naturalista Antoni Josep Cavanilles ja en deixava constància el 1797 als seus Observaciones, documentant varietats autòctones valencianes avui en procés de recuperació.
Les varietats autòctones no són romanticisme. Són tecnologia vitícola adaptada a centenars d'anys de clima, sòl i mà d'obra local. La seua recuperació és, avui, una resposta científicament fundada al canvi climàtic.
La vinya de gobelet en secà, que cobreix la major part dels vinyers antics de la zona, és el sistema de cultiu que millor s'ha adaptat histèricament a la sequera mediterrània. Ceps amb 20, 40 o fins a 80 anys de vida desenvolupen sistemes radiculars profunds que els permeten accedir a reserves d'aigua en estrats inferiors del sòl, cosa que les varietats joves en espatller de reg no poden fer. Aquesta adaptació, construïda al llarg de generacions, és exactament el que la viticultura del futur necessita.
Cada verema és avui més curta, més primerenca, més dura
La Comunitat Valenciana forma part de les zones mediterrànies identificades com a punts crítics del canvi climàtic. Les dades de les últimes dècades mostren una tendència clara: les temperatures pugen, les precipitacions d'estiu disminueixen, i el cicle vegetatiu de la vinya s'escurça i s'avança. Les projeccions per a la zona mediterrània espanyola indiquen que la superfície de vinya a València ha perdut un 39% entre 1986 i 2015 — en part com a resposta a condicions cada vegada més adverses (Compés & Cervera, 2018).
Per a l'àmbit mediterrani en general, els estudis recents de l'IRTA (De Herralde et al., 2022) sobre la DO Penedès — comparable en clima a les zones valencianes — mostren que el cicle de creixement de la vinya podria escurçar-se fins a un mes ja a la dècada del 2030, i que les dates de verema podrien avançar-se entre 29 i 40 dies respecte al període de referència. Unes nits tropicals durant la maduració cada vegada més freqüents afecten directament l'acidesa i els aromes del raïm: quan la temperatura mínima nocturna és alta, l'àcid màlic es degrada i els tannins no maduren de manera homogènia.
1986–2015
a la dècada dels 2030
en risc a finals de segle
Un estudi recent (van Leeuwen et al., 2024, recollit per Ribalta Pizarro, 2025) estima que un 90% de les regions productores tradicionals d'Espanya, Itàlia, Grècia i Califòrnia es troben en risc de desaparèixer a finals de segle degut a la sequera i a l'increment en la freqüència d'onades de calor. La resposta no és el reg massiu ni la tecnologia enològica correctora. La resposta és el coneixement del terroir, les varietats adaptades, i una viticultura que treballa amb el territori en lloc de contra ell.
Menys vinya, veremes més primerenques
Des de 1980, el vinyer valencià s'ha reduït de manera dràstica per efecte dels plans europeus d'arrancada de ceps, la reestructuració del sector i la falta de rendibilitat a bona part de les comarques d'interior. Als anys vuitanta, la Comunitat Valenciana superava àmpliament les 90.000 hectàrees de vinya; el 2015 ja s'havia estabilitzat en 60.031 ha, i els últims informes del Registre Vitícola de la Generalitat la situen en 55.019 ha — una pèrdua del 8,3% en només una dècada. La província de València en concentra el 81%, sobretot a la comarca d'Utiel-Requena.
La caiguda de superfície va acompanyada d'una caiguda de producció encara més accentuada per la successió de sequeres i onades de calor. La verema valenciana suposa avui entre el 4% i el 5% del vi d'Espanya: dels prop de 2.500.000 hl anuals dels anys vuitanta —enfocats majoritàriament a granel i alta graduació— s'ha passat a 1.327.000 hl el 2023/24 i 1.288.000 hl el 2024/25, tots dos exercicis marcats pel dèficit hídric del secà. Per a 2026 es preveu una recuperació de fins al 25% a zones clau com la DOP València, que tornaria el volum a l'entorn d'1.500.000 hl.
anys 80 → 2025
en l'última dècada
a la C. Valenciana (2026)
La campanya de 2026 ha estat la verema més primerenca de la història de la DO València: la collita va començar a primers d'agost a Clariano i els Alforins, fins a 15 dies abans de la mitjana històrica, amb un estat sanitari del raïm òptim i una qualitat qualificada d'excel·lent malgrat l'estrès tèrmic dels ceps.
En aquest escenari, el creixement del vinyer ecològic —que a la Comunitat Valenciana ja supera les 19.130 hectàrees certificades el 2026— i la recuperació de varietats autòctones no són gestos simbòlics: són les dues palanques que permeten seguir fent vi amb identitat en un clima que cada any deixa menys marge. És exactament el terreny on treballen els productors que seleccionem.
El Mediterrani: una manera d'entendre la vinya
Quan parlem del Mediterrani com a territori vitícola, no parlem d'una denominació d'origen ni d'una zona administrativa. Parlem d'un clima, d'una cultura i d'una relació ancestral entre la vinya i l'ésser humà. L'arc mediterrani estén la seua influència des del sud de la Península Ibèrica fins a les costes de Grècia, Croàcia, el Líban o el nord d'Àfrica, passant per les regions vitícoles del Midi francès, Itàlia meridional i Sardenya.
El que uneix aquests llocs tan distints no és només el clima — estius calorosos i secs, hiverns suaus, brises que regulen la temperatura — sinó una filosofia de cultiu nascuda de la necessitat. En terres on l'aigua sempre ha estat escassa, la vinya ha après a sobreviure. Els ceps vells, les varietats locals, la poda de gobelet, la cobertura vegetal del sòl: totes aquestes pràctiques que avui associem al vi natural són, en realitat, la codificació agrícola de segles d'adaptació al territori.
El Mediterrani és la primera zona vitícola del món que viu de manera visible les conseqüències del canvi climàtic. I és, també, la que té més eines per respondre-hi: biodiversitat varietal, sistemes de cultiu ancestrals i una cultura del vi que prioritza l'expressió del lloc sobre la correcció tècnica.
La biodiversitat varietal del Mediterrani és, en aquest context, un actiu estratègic. Cada varietat autòctona és el resultat d'una selecció natural i humana adaptada a un microclima, a un sòl, a una manera de treballar. Perdre-les — com ha passat durant el segle XX amb l'extensió massiva de les varietats internacionals — no és una pèrdua cultural abstracta. És una pèrdua de resiliència davant un clima canviant. La recuperació d'aquest patrimoni genètic, que fan entitats com l'IVIA a la Comunitat Valenciana o el Banc de Germoplasma d'El Encín a escala estatal, és una de les apostes científiques i agronòmiques més importants de les pròximes dècades.
Terroir Radical treballa precisament en aquesta intersecció: productors que cultiven varietats autòctones, en secà, amb mínima intervenció, en territoris mediterranis amb identitat pròpia. No perquè siga una moda, sinó perquè és la manera més honesta i científicament coherent de fer vi en el context actual.
Fonts i referències
- Cavanilles, A.J. (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real.
- Compés López, R. & Cervera Ferrer, F.J. (2018). La viticultura mediterránea en España frente al cambio climático. En El sector vitivinícola frente al desafío del cambio climático. Cajamar Caja Rural.
- De Herralde, F., Funes, I., Sánchez, E., Aranda, X., Savé, R. & Comino, D. (2022). Informe sobre les necessitats hídriques i disponibilitat d'aigua per a la transformació del conreu vitivinícola del secà al regadiu en condicions de canvi climàtic. Projecte SECAREGVIN. IRTA / Agència Catalana de l'Aigua.
- Ribalta Pizarro, C.A. (2025). Manejos agronómicos en un viñedo mediterráneo y su impacto sobre el estrés oxidativo y la calidad de la uva (Vitis vinifera L. cv. Merlot), en un marco de cambio global. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.
- Muñoz Organero, G. et al. (2016). Variedades de vid autóctonas en riesgo de erosión genética: caracterización y conservación. Instituto Madrileño de Investigación y Desarrollo Rural, Agrario y Alimentario (IMIDRA).
- Van Leeuwen, C. et al. (2024). Citat a Ribalta Pizarro (2025). Regions en risc per sequera i onades de calor a finals del segle XXI.
- IVIA — Institut Valencià d'Investigació Agrària: ivia.gva.es
- Generalitat Valenciana — Conselleria d'Agricultura (2023). Informe del sector vitivinícola. Registre Vitícola. Portal Agrari GVA.
- CAECV — Comité d'Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana (2026). Estadístiques de superfície certificada: caecv.com
- DO València / Vinos de Valencia (2026). La verema més primerenca de la història de la DO València: vinovalencia.org. Cobertura de premsa: Las Provincias, València Plaza, El Periòdic (2026).