Garnatxa peluda: la mutació prefiloxèrica que dona frescor a la garnatxa mediterrània

La garnatxa peluda és una de les poques varietats que permeten explicar la història de la viticultura catalana sense recórrer a la nostàlgia. És una mutació somàtica de la garnatxa negra, documentada al territori molt abans que la fil·loxera arrasés el vinyar europeu, i avui torna a interessar per un motiu estrictament pràctic: dona vins amb menys alcohol i més acidesa que la seva germana negra, justament el que busca qualsevol viticultor que treballi sota un clima cada any més càlid.

Origen: una mutació catalana documentada abans de la fil·loxera

La garnatxa peluda —lledoner pelut al Rosselló i al Llenguadoc, lladoner pelut o garnatxa grisa segons la comarca— no és una varietat independent en sentit genètic estricte: és una mutació de la garnatxa negra orientada, sobretot, cap a la pilositat. El revers de la fulla apareix cobert d’una borra densa i tomentosa que li dona nom i que, de manera gens anecdòtica, frena l’evaporació de la planta.

Els ampelògrafs francesos (Galet, Lavignac) situen l’entrada del lledoner pelut a França ja a l’edat mitjana, portat pels pelegrins que tornaven de Sant Jaume de Compostel·la, i les anàlisis genètiques posteriors han confirmat l’origen català de la mutació. A la Península es va estendre cap a l’Aragó i cap a Castella-la Manxa, sempre com a acompanyant de la garnatxa negra dins la mateixa vinya.

La documentació escrita prefiloxèrica és fragmentària però eloqüent. A Gandesa, un testimoni del segle XVII deixa constància d’una plantació de mossèn Onofre Català anomenada «Vernatxa». Al Priorat, un text anònim anterior a la crisi afirma tenir coneixement de cinquanta-sis espècies de ceps a la comarca i escriu que «en lo nostre Priorat d’Escala Dei son les granaches les que son menos perjudicades del vent». En aquell paisatge de vinya barrejada, la peluda no es plantava a part: creixia entremig, indistingible per a qui no girés la fulla.

Com va sobreviure la fil·loxera

La fil·loxera es detecta a Catalunya el 1879, a Rabós d’Empordà, i triga poc més de dues dècades a liquidar el vinyar de peu franc. La garnatxa peluda va sobreviure per tres vies molt concretes.

La primera, la vinya barrejada: en replantar sobre peu americà, els pagesos van empeltar el material que tenien a mà de les seves pròpies parcel·les, i la peluda hi va viatjar de manera passiva dins la selecció masal de «garnatxa». La segona, l’aïllament: comarques marginals i pobres —Terra Alta, la Fatarella, Batea, l’interior del Priorat i el Montsant, Alella, l’Alt Empordà— van conservar aquest material sense pressió de mercat per substituir-lo. La tercera, la seva pròpia longevitat: la varietat tolera especialment bé les malalties de la fusta com l’esca (Stereum hirsutum) i el braç mort (Eutypa lata), fet que explica la vellesa inusual d’aquests ceps i que encara avui trobem parcel·les centenàries dempeus.

Ampelografia: els trets que la identifiquen

• Fulla: revers cobert d’una pilositat densa i tomentosa; és el caràcter diagnòstic immediat al camp.
• Raïm: de mida mitjana i compacte, més petit que el de la garnatxa negra.
• Baia: esfèrica o ovalada, mitjana a petita, de pell gruixuda i bona acidesa.
• Cicle: brotada primerenca i maduració mitjana-tardana, entre finals de setembre i principis d’octubre.
• Comportament: molt resistent a l’oïdi i menys sensible al corriment que la garnatxa negra; sensible al míldiu, a l’aranya roja, a la botritis i a la carència de magnesi.
• Sòls i conducció: prefereix sòls lleugerament àcids, amb graves i rics en calcària; poda curta o en vas, bona resistència a la secada.

On es conrea avui

El gruix del cultiu és català. La DO Terra Alta —1.255 viticultors i unes 5.800 hectàrees— té la garnatxa blanca, la negra i la peluda com a varietats predominants, i és probablement el territori on la peluda té més presència històrica, encara que sempre minoritària. Al Montsant i al Priorat apareix en parcel·les velles de vinya barrejada, i a Alella s’ha recuperat en projectes de memòria vitícola com el vi Badiu, de Badalona. Al Consell Regulador de la DO Empordà figura entre les varietats autoritzades, on la garnatxa local —el lledoner— resisteix la tramuntana i els sòls magres i pedregosos.

A l’altra banda de l’Albera la trajectòria és mesurable: de 212 hectàrees el 1979 va passar a xifres properes a les 370-450 hectàrees, concentrades als Pirineus Orientals (uns 188 ha) i a l’Aude (uns 163 ha). Està admesa en denominacions com Côtes du Roussillon, Côtes du Roussillon Villages, Maury, Corbières, Minervois, Faugères i Saint-Chinian. Sumant els dos estats, la superfície mundial no arriba a les mil hectàrees: parlem d’una varietat confidencial.

Perfil organolèptic: menys color, menys alcohol, més tensió

La comparació amb la garnatxa negra és el millor punt de partida. La peluda dona vins amb menys intensitat colorant, graduació més moderada i acidesa més alta, gràcies a baies petites de pell gruixuda i a una acumulació de sucres més lenta. El color acostuma a ser un robí mitjà, sovint amb evolució ràpida cap a tons teula.

Aromàticament es mou entre la fruita vermella fresca, la regalèssia, el pebre i un fons herbaci i silvestre, amb un cert caràcter salvatge que els cellers de mínima intervenció han aprofitat sense maquillar-lo. En boca és més aèria i delicada que la garnatxa negra, amb tanins fins i final salí. El punt feble històric és la tendència oxidativa: durant dècades es va relegar als cupatges precisament per això, i encara avui exigeix control d’oxigen i verema en el punt exacte.

El potencial de guarda ha quedat demostrat. El Teixar, monovarietal de garnatxa peluda del celler Vinyes Domènech (Capçanes, DO Montsant), va sortir al mercat amb l’anyada 2004, en un moment en què la garnatxa es considerava massa oxidativa per a criances llargues; vint anys després, en tast vertical, aquella 2004 continuava viva. La lliçó és clara: amb vinya vella, rendiment baix i extracció mesurada, la peluda envelleix.

Productors de referència

Vinyes Domènech (Capçanes, Montsant) és la casa que ha convertit la varietat en icona amb El Teixar. El projecte germà, Empelts de Garnatxa Peluda, il·lustra bé el treball de conservació: el 2011 van empeltar un cep de cabernet sauvignon amb una selecció masal de les garnatxes peludes més velles del Teixar per aprofitar la profunditat de les arrels i protegir-ne el material genètic; de la verema de 2017 en van sortir 2.000 ampolles. La parcel·la és una terrassa orientada al nord a 400 metres d’altitud, de sòl argilocalcari amb presència de loess, certificada ecològica pel CCPAE i biodinàmica.

A la Terra Alta, Altavins Viticultors ha situat la peluda al centre del projecte personal de Joan Arrufí, Vinerel·les: cinc monovarietals de vinyes velles de la propietat —garnatxa peluda, garnatxa blanca, brisat de garnatxa blanca, macabeu i carinyena— pensats per llegir la tipicitat de cada terrer i altitud; el projecte va guanyar el Premi Vinari a la millor etiqueta el 2024. Al mateix territori, el Celler La Botera (Batea) treballa parcel·les velles de peluda. Al Priorat, En Números Vermells n’elabora un monovarietal molt buscat i Alfredo Arribas la incorpora als seus vins de varietats recuperades.

Maridatge

La combinació de graduació moderada, acidesa viva i tanins fins la fa una de les garnatxes més versàtils a taula. Funciona amb arrossos de muntanya i de verdures, amb conill amb all i oli o amb romesco, amb embotits curats poc greixosos i amb formatges de cabra semicurats. Els exemplars més estructurats i de guarda aguanten carn a la brasa, xai al forn i guisats amb bolets. Servir-la entre 14 i 16 °C: per damunt es perd la tensió que la fa interessant.

La garnatxa peluda no és una curiositat ampelogràfica. És material prefiloxèric viu, adaptat a la secada i a la calor, que dona vins frescos on la garnatxa negra ja comença a passar-se de punt. Que en quedin menys de mil hectàrees al món és exactament el motiu pel qual val la pena beure-la.