Monastrell negra: la varietat prefiloxèrica que sosté el secà mediterrani

La Monastrell negra és la columna vertebral del Mediterrani vitícola peninsular. No és una varietat rara ni recuperada: és una varietat antiga que va sobreviure la fil·loxera perquè el mercat la necessitava i perquè creix on poques altres vinyes aguanten. Entendre-la vol dir entendre el secà d’Alacant, Múrcia i el sud valencià abans i després de 1878.

Origen i primera documentació: del Morvedre cap a Europa

Els historiadors del vi coincideixen en un origen espanyol de la Monastrell, tot i que el punt exacte no es pot determinar. La hipòtesi més repetida —no provada documentalment— situa la seua introducció a Sagunt, l’antic Morvedre, per part dels fenicis cap al 500 aC. El que sí que és sòlid és el rastre toponímic: el nom francés Mourvèdre deriva de Murviedro (Morvedre en valencià, avui Sagunt) i el nom Mataró, encara viu a Austràlia i als Estats Units, ve de Mataró, al litoral català.

Dos noms internacionals construïts sobre dos topònims de la costa espanyola: la varietat viatjava des d’ací, no cap ací. La Monastrell s’estableix al Rosselló al segle XVI i des d’allí es difon cap a l’est, a la Provença i al Roine, on avui és la base de Bandol. El cultiu, doncs, és de segles i possiblement anterior al segle XVI, lligat a la franja mediterrània que va de Jumilla al Rosselló, amb presència al nord d’Àfrica, Sardenya i les Balears.

Sinonímia: un mapa dialectal

La llista de sinònims és un document en si mateix: Garrut i Garruts a Catalunya, Alcayata i Gayata, Mandó, Molverde, Morastell, Monastrel, Del Reyno. Cal anar amb compte amb la Morrastel, que segons la font designa Graciano o Monastrell: una homonímia que ha embolicat els registres agraris del segle XIX.

El Fondillón com a prova escrita

La documentació pre-fil·loxèrica més eloqüent no és ampelogràfica, és comercial i literària. El Fondillón —vi d’Alacant elaborat exclusivament amb Monastrell sobremadurada al cep, amb un mínim de deu anys de fusta i graduació alta assolida de manera natural, sense encapçalar— era present a les taules de les elits europees fins al segle XIX. El duc de Saint-Simon va deixar escrit al Journal de la maladie du Roi que Lluís XIV va demanar bescuits mullats en vi d’Alacant al llit de mort. Hi ha al·lusions a Shakespeare, Daniel Defoe, Emilio Salgari, Dostoievski i Azorín; el comte de Montecristo d’Alexandre Dumas beu Fondillón. Avui continua sent el vi emblemàtic dels Moros i Cristians de Villena.

Com va sobreviure la crisi fil·loxèrica

La fil·loxera entra a la península per Màlaga (1878) i l’Empordà (1879), i el litoral llevantí cau ja entrat el segle XX. La Monastrell no va desaparéixer per tres motius concrets.

Primer, la demanda: després de la plaga, França necessitava vi de color i graduació, i la Monastrell del sud valencià i de Múrcia va omplir eixe buit. Es va replantar empeltada sobre peus americans a gran escala, mantenint el material vegetal local.

Segon, l’aïllament i el sòl. Els secans interiors d’altura —Alt i Mig Vinalopó, Villena, Yecla, Jumilla, els Alforins— combinen sòls calcaris pobres i sorres on l’insecte avança amb dificultat. A Jumilla la plaga va arribar amb un retard extraordinari (les fonts locals citen 1989), la qual cosa explica la persistència de parcel·les a peu franc en sòls sorrencs.

Tercer, la selecció massal. El material antic de Monastrell no és clonal: cada vinya vella conserva una població heterogènia seleccionada per generacions de viticultors segons el comportament davant la sequera i el pedregat. Eixa diversitat és el que hui es reivindica.

La contracció, però, no ha parat: de 105.968 hectàrees el 1990 s’ha passat a unes 39.924, tot i mantenir-se com la sisena varietat espanyola en superfície. L’arrencada de secà i la reconversió a varietats internacionals han fet més mal que la fil·loxera.

Ampelografia i comportament al camp

La Monastrell és reconeixible en camp sense necessitat d’anàlisi. El port dels sarments és molt erecte —no necessita espatllera per a sostindre’s, cosa que explica el domini històric del vas al secà— i el pàmpol jove és molt cotonós, amb pigmentació rogenca feble i fulla jove bronzejada.

• Fulla adulta: gran, relativament coriàcia, pentagonal i pentalobulada, amb sinus peciolar obert en «U» i sinus laterals tancats; revers cotonós.
• Raïm: mida mitjana, compacitat alta, forma cònica amb una ala; peduncle dur.
• Baia: petita, el·líptica ampla, epidermis blau-negre amb molta pruïna, pell dura, polpa tova de color groc-verdós i sense color.
• Cicle: brotada i maduració tardanes; exigeix calor acumulada i cicle llarg.
• Rusticitat: resistència a la sequera molt elevada; per això domina el secà mediterrani sense reg.
• Rendiment: molt baix en vinya vella; en pagos com l’Estrecho de Pipa (Villena) es parla de 300 grams de raïm per cep.

El maldecap actual és l’alcohol. La investigació aplicada treballa dues vies: el despuntat tardà de sarments després de l’embostat, a l’altura de la quarta o cinquena fulla per damunt dels raïms, que millora l’estat hídric del cep; i la doble collita, que segons els treballs de Martínez-Moreno i col·laboradors (2022) permet vins de Monastrell amb menys grau i puntuació igual o millor.

Territoris i productors

El gruix del cultiu és a Jumilla —on supera el 80% de la superfície—, Yecla, Bullas, Alacant, València, les Balears i Catalunya (com a Garrut). A França, Bandol, Provença, sud del Roine i Rosselló; fora d’Europa, com a Mataro a Austràlia Meridional, Califòrnia i Washington. A Alacant, el Vinalopó és el laboratori: allí va arribar el 2009 el projecte de Bruno Prats amb Stéphane Point per a seleccionar vinyes molt específiques de Monastrell, i allí Enrique Mendoza fa El Estrecho des d’un únic pago de vinya vella.

Al catàleg de Terroir Radical la Monastrell és una de les varietats més treballades pels nostres productors, sempre en clau natural i de vinya vella:

• Manu Sanmiguel, monovarietal de Monastrell.
• Spiral de Vi, amb Monastrell al costat de Merseguera, Macabeu i Malvasia.
• Filloxera & Cia, que combina Monastrell amb Garnatxa tintorera, Arco i Moscatell romà.
• Tren de Vida Wines, amb Monastrell, Bobal i Royal.
• Luca Bernasconi, amb Monastrell, Garnatxa i Malvasia riojana.

El mateix marc de varietats històriques el treballen Can Leandro (Arcos, Bonicaire, Forcalla blanca) i Cos a Cos (Giró, Garnatxa blanca, Malvasia): peces del mateix trencaclosques ampelogràfic valencià.

Perfil organolèptic, guarda i maridatge

Ben treballada, la Monastrell dona vins de capa alta i to robí intens, amb nas de fruita negra —móra, pruna—, espècies, herba mediterrània (timó, romer), oliva negra i terra molla. En boca és carnosa, d’acidesa mitjana, tanins ferms i abundants, graduació alta i final llarg. Amb els anys apareixen el cuir, el tabac i el balsàmic; el potencial de guarda és real, i el Fondillón, amb els seus deu anys mínims de fusta, n’és la prova extrema.

En vinificació natural, sense fusta nova i amb maceracions moderades, la varietat mostra una cara menys musculosa: fruita fresca, sabor salí i amargor final de pinyol que li dona nervi. La clau és collir abans que el grau s’escape.

Al plat, funciona amb la cuina que li és pròpia: arròs al forn, olla de poble, embotit curat, xai i cabrit rostits, caça de pèl, guisats especiats i formatges de pasta dura. El Fondillón demana ametla marcona, torró de Xixona o formatges blaus. Els rosats de Monastrell, sovint oblidats, aguanten arrossos de marisc i fregits amb una autoritat que pocs rosats tenen.