Verdil: la varietat blanca prefiloxèrica de Fontanars dels Alforins

El Verdil és una de les blanques valencianes que va arribar més a prop de l’extinció real. Varietat molt poc coneguda, molt poc plantada i pràcticament desapareguda fa quatre dècades, té un únic epicentre documentat: Fontanars dels Alforins, a l’interior sud de la província de València, dins la subzona Clariano de la DOP València.

És una varietat sense partida de naixement oficial. No consta al Registre de Varietats Comercials del Ministeri d’Agricultura, i el seu perfil ampelogràfic s’ha reconstruït a partir de la col·lecció de vinya del Banc de Germoplasma de la Comunitat de Madrid. Això explica per què durant dècades es va vinificar barrejada, sense nom, dins de vins blancs de graner.

Origen: l’altiplà dels Alforins com a refugi

El Verdil és una varietat autòctona de Fontanars dels Alforins i del seu entorn immediat, l’altiplà que comparteixen Fontanars, Moixent, Ontinyent i la Font de la Figuera. Les parcel·les velles que encara la conserven se situen entre els 550 i els 700 metres d’altitud, sobre sòls calcaris pobres —les albarisses blanques de la zona— amb crosta calcària a la base.

Aquesta combinació d’altitud, secà i sòl esquelètic és la clau del seu interès actual: retard de la maduració, cicles llargs i graduacions moderades en una zona mediterrània càlida. En els assajos recents de vinificació documentats, el Verdil ha entrat a celler amb potencials alcohòlics al voltant del 12% vol., una xifra molt baixa per al context valencià.

Sinonímies i confusions

Apareix citada com Verdeja i Verdereta, i també com Verdiel o Villardiel. Totes remeten al mateix tret: la pell verda intensa de la baia, que manté el color herbaci fins ben entrada la maduresa. Aquesta pluralitat de noms és típica de les varietats prefiloxèriques de circulació estrictament local, transmeses per empelt i per intercanvi entre veïns, no per viver.

Com va sobreviure: aïllament, vas i complantació

El Verdil no va sobreviure per una política de conservació, sinó per inèrcia. Les vinyes velles de l’altiplà estaven plantades en vas, en secà i amb varietats barrejades dins una mateixa parcel·la —complantació—, de manera que els ceps de Verdil van quedar intercalats entre Merseguera, Macabeu, Malvasia i Tortosí. Ningú els va arrencar de manera selectiva perquè ningú els distingia.

El gir arriba amb la recuperació varietal impulsada per Daniel Belda, celler fundat el 1931 a Fontanars dels Alforins. La casa és reconeguda com a pionera en la recuperació de varietats autòctones valencianes i avui dedica 14 de les seves 100 hectàrees exclusivament al Verdil, la xifra més gran coneguda per a aquesta varietat. Sense aquella selecció massal feta sobre ceps vells, avui parlaríem del Verdil en passat.

A partir d’aquí, la varietat s’ha anat incorporant al treball d’altres cellers de Terres dels Alforins. Vinya Alforí, a la Finca Ca Peller de Fontanars, la cultiva en ecològic juntament amb Monastrell i Macabeu i en fa bandera de la seva feina de recuperació. Casa Los Frailes la treballa al costat de Monastrell i Forcallat. I La Despensa de Lucas n’elabora el monovarietal El Ran, amb tres mesos de repòs sobre lies fines i clarificació natural.

Ampelografia: com reconèixer el Verdil

El Verdil es distingeix bé al camp si se sap què buscar. El sarment té port erecte, és vigorós i poc ramificat, amb nusos i entrenusos verds i entrenusos relativament llargs. El raïm, però, és el tret més útil: petit, de compacitat mitjana, amb peduncle llarg i amb la primera ramificació sovint independent, formant espatlla.

• Origen: Fontanars dels Alforins (Vall d’Albaida / Terres dels Alforins), interior sud de València.
• Sinonímies: Verdeja, Verdereta, Verdiel, Villardiel.
• Raïm: mida petita, compacitat mitjana, peduncle llarg, baia de mida uniforme, amb espatlla.
• Baia: de mitjana a petita, epidermis verda molt intensa i translúcida, forma esfèrica.
• Pell: hollejo molt fi, cicatriu estilar molt marcada, lenticel·les patents.
• Despreniment: difícil, amb rodet molt gruixut i pedicels llargs i gruixuts.
• Polpa: no acolorida, de tova a consistent, molt sucosa, amb un gust peculiar reconeixible.
• Sarment: port erecte, vigorós, poc ramificat, entrenusos verds i llargs.
• Comportament a celler: potencial alcohòlic moderat (~12% vol.) i nitrogen fàcilment assimilable baix, que obliga a corregir nutrició en fermentació.
• Estat: no registrada al MAPA; catalogada com a varietat en perill de desaparició.

Un detall pràctic gens menor: en els anys en què el raïm surt gros, l’estructura del raïm es manté solta, amb baies distribuïdes uniformement. Això afavoreix l’airejament, minimitza la podridura i explica que el Verdil aguanti bé maceracions amb pells sense aportar notes brutes —d’aquí l’interès creixent per fer-hi vins taronja.

Territoris i productors

Can Leandro (Ontinyent) — al catàleg de Terroir Radical

A Terroir Radical treballem el Verdil a través de Can Leandro, el projecte que Gabriel Sanchis condueix a Ontinyent amb varietats autòctones de la Vall d’Albaida i Terres dels Alforins. Celler familiar petit, mínima intervenció i un plantejament que és, des de l’origen, una reivindicació del terrer i de les varietats gairebé desaparegudes.

El Verdil hi apareix com a peça d’un assemblatge de cinc blanques valencianes al vi La Vella: Merseguera, Malvasia, Tortosí, Verdil i Forcalla Blanca. Prové de vinya vella en vas de la Finca Venta Vella, 3,5 hectàrees sobre albarissa de calcària blanca poc profunda, a uns 620 metres. Premsat directe sense desrapar, fermentació alcohòlica de 33 dies en acer inoxidable a 22–25 °C i vuit mesos de criança en formigó. 13% vol.

El resultat: color groc pàl·lid amb reflexos verdosos; nas de flors blanques, pera i préssec amb notes minerals fresques; boca delicada i fresca, bona acidesa i una salinitat lleugera al postgust. És l’exemple més clar de com el Verdil funciona en el seu paper històric: component d’un blanc de poble, no protagonista solista.

El context: Terres dels Alforins

La zona s’ha convertit en el laboratori espanyol de les varietats valencianes minoritàries. Al costat de Can Leandro hi trobem Rafael Cambra, Fil·loxera & Cia, Casa Los Frailes, Celler del Roure, Los Pinos, El Angosto i el projecte cooperatiu de La Viña, tots orientats a recuperar Arcos, Mandó, Bonicaire, Forcallat, Malvasia, Merseguera i Verdil.

Perfil organolèptic, guarda i maridatge

El Verdil dona blancs de color groc pàl·lid amb reflexos verds molt marcats, coherents amb la pell de la baia. En nas, floral blanc, pera, préssec de vinya i pell de cítric, amb un fons herbaci-anisat (fonoll) que és la seva empremta varietal. En boca, cos mitjà, acidesa viva i un final salí que el sòl calcari accentua.

No és una varietat de guarda llarga en versió jove i neta: entre dos i quatre anys és la seva finestra òptima. Amb treball de lies, formigó o maceració amb pells, la corba s’allarga fins als cinc o sis anys i el perfil guanya cera, fruita de pinyol confitada i textura.

Al plat, el maridatge és local i evident: clòtxines de València, arròs a banda, all i pebre, fideuà de peix de roca, esgarrat i formatges tendres de cabra. Les versions macerades amb pells aguanten cuina de casquets, arrossos de muntanya i verdures a la brasa amb allioli. Servir entre 9 i 11 °C; per damunt dels 12 °C perd la tensió que el fa interessant.

El Verdil no és una curiositat ampelogràfica. És la prova que una varietat prefiloxèrica gairebé perduda pot donar blancs frescos i de baixa graduació en clima mediterrani càlid —exactament el que la viticultura valenciana necessita ara mateix.