Planta Fina de Pedralba: la varietat prefiloxèrica valenciana que va sobreviure fent panses

La Planta Fina de Pedralba és una de les proves més clares de com de prima és la línia entre patrimoni i extinció al País Valencià. Una varietat blanca documentada des de principis del segle XVII, present abans de la fil·loxera en bona part del centre valencià, i que avui sobreviu essencialment en dos pobles: Pedralba (València) i Almedíjar (Castelló). Res de generalitats: parlem d’hectàrees comptades i de dues úniques accessions registrades al banc de germoplasma de la Conselleria d’Agricultura.

Origen i primera documentació: quatre segles al Túria

La Planta Fina apareix documentada al País Valencià des de 1609, sota els noms locals de Faraná o Farrana. Aquesta grafia no és un detall menor: enllaça la varietat amb tota una família de noms mediterranis —Farana a Algèria, Damaschino a Sicília, Mayorquin o Espagnol al Llenguadoc, Boal de Alicante i Alicante Branco a Portugal, Kanaän a Sud-àfrica— que les bases de dades ampelogràfiques internacionals tracten com a sinònims d’un mateix genotip. Més de vuitanta noms per a una sola vinya.

La qüestió està oberta i val la pena dir-ho sense trampes. La Conselleria d’Agricultura manté la Planta Fina com a varietat valenciana amb entrada pròpia, mentre que fonts com wein.plus la fan sinònima del Damaschino sicilià. Els treballs de Gisbert, Jiménez i García publicats a Vitis (2019 i 2020) sobre identificació molecular de ceps prefil·loxèrics valencians són la via per tancar aquest tipus de discussions, i el Diccionari dels noms de ceps i raïms de Xavier Favà i Agud (Institut d’Estudis Catalans, premi Joan Coromines 1999) segueix sent la referència per a la nomenclatura. Fins que no hi haja verificació SSR cas per cas, el prudent és parlar de «grup Faraná» i no de certeses.

Administrativament la varietat existeix: l’Ordre APA/1819/2007, que actualitza l’annex V del Reial Decret 1472/2000 sobre potencial de producció vitícola, la classifica com a varietat recomanada a la Comunitat Valenciana. Apareix també al Reial Decret 32/2023 amb el nom oficial «Planta Fina de Pedralba, B.» i està autoritzada a la DO València, a la IGP Castelló i al pago d’El Terrerazo.

Com va sobreviure a la fil·loxera: dos pobles i el pansat

La Planta Fina era una varietat corrent abans que la fil·loxera arrasara el vinyar espanyol durant la dècada de 1870. Després de la reconstrucció sobre peu americà, la selecció de material de viver va anar per una altra banda: productivitat estandarditzada i varietats de comercialització fàcil. La Planta Fina no hi va entrar. Va quedar reduïda a l’aïllament de dos nuclis rurals, on va aguantar per una raó gens romàntica: servia per fer panses per a casa.

El doble ús que la va salvar

La baia de Planta Fina és extremadament dolça i de pell molt fina. Aquesta combinació la fa ideal per assecar: la pansa resultant té pell prima, poca llavor i un dolçor intens. Els raïms que arribaven en bon estat sanitari anaven al secador; els que tenien un aspecte imperfecte es vinificaven. Ni panses ni vi es venien gairebé: es consumien a nivell domèstic, familiar. Aquesta economia d’autoconsum és exactament el motiu pel qual la varietat no va desaparèixer del tot quan el mercat va deixar de demanar-la.

Pedralba i Almedíjar

Els dos supervivents porten nom propi. A Pedralba, a la vall mitjana del Túria, la varietat es coneix com a Planta Fina de Pedralba i és la que ha donat nom oficial al registre. A Almedíjar, dins el Parc Natural de la Serra d’Espadà i cap als 450 metres d’altitud, se’n diu Planta Fina d’Almedíjar. Slow Food va incorporar la varietat a l’Arca del Gust precisament per aquesta situació: dos municipis, poques hectàrees, risc real de pèrdua.

Ampelografia i comportament al camp

La planta és vigorosa i molt productiva, amb bona resistència a la sequera i un comportament sanitari notablement sòlid davant plagues i malalties. Aquest perfil rústic explica que aguantara en secà interior sense atencions especials durant dècades d’abandonament relatiu.

• Nom oficial: Planta Fina de Pedralba, B. Sinònims: Planta Angort, Planta Augort, Faraná, Farrana, Planta Fina d’Almedíjar, Monstruosa.
• Primera documentació escrita: 1609, País Valencià.
• Raïm: de mida mitjana a gran, solt en les seleccions més velles.
• Baia: rodona, de mida mitjana, verd groguenc que vira a daurat en maduresa avançada; pell molt fina.
• Comportament: vigor alt, producció alta, resistent a la sequera i amb bona tolerància sanitària.
• Risc: l’alta productivitat és el seu enemic. Sense control de càrrega, dilueix.
• Territoris actuals: Pedralba (València) i Almedíjar (Castelló). Presència residual a França i Sud-àfrica sota altres noms.
• Estatus: varietat recomanada a la Comunitat Valenciana; inclosa a l’Arca del Gust de Slow Food.

Perfil organolèptic: lleugeresa aromàtica, no lleugeresa buida

La Planta Fina es considera una varietat de qualitat capaç de donar vins lleugers però marcadament aromàtics. El patró habitual: groc pàlid brillant amb reflexos verdosos, graduació mitjana —rarament exuberant—, nas de poma verda i tocs florals blancs, boca directa, de pas net i acidesa continguda.

Aquest és el punt on el celler decideix tot. Amb rendiments alts i verema anticipada, la Planta Fina dona un blanc simpàtic i poc més. Amb càrrega controlada, veremes en el punt just i intervenció mínima —fermentació amb llevats indígenes, poca o gens de correcció— apareix una altra cosa: textura, sensació glicèrica derivada d’aquella dolçor natural de la baia i un fons de fruita de pinyol i herba seca mediterrània. La pell fina obliga a manipular el raïm amb cura: premses suaus, poca maceració, temperatures baixes al transport.

El potencial de guarda és mitjà, entre tres i cinc anys en els exemples més seriosos. No és una varietat per a criances llargues en fusta nova; sí que respon bé al formigó, al fust vell de gran format i a la fermentació amb pells curta, que li aporta l’estructura tànnica que la varietat no té per si mateixa.

Qui la treballa avui

La producció és testimonial i concentrada en microcellers. A Pedralba, Viñedos y Bodega Monsata Perdigón (partida El Barranquillo) elabora la Planta Fina com a varietal —el seu Pedralba Plantafina és una de les poques referències monovarietals existents— i també la incorpora en cupatge. A Almedíjar, Bodega Alcovi, dins la Serra d’Espadà i amb vinya en ecològic, la treballa en el seu blanc juntament amb Castellana i Sauvignon Blanc, precisament perquè no hi ha prou cep de Planta Fina per fer-ne un monovarietal: parlem de tirades al voltant de 1.200 botelles.

Que la varietat estiga autoritzada a la DO València i figure a la llista de blanques admeses —al costat de merseguera, macabeu, tortosí, planta nova o verdil— no s’ha traduït en volum. La recuperació real està en mans de viticultors de mínima intervenció que replanten a partir de selecció massal de ceps vells, no de material de viver certificat: senzillament, no n’hi ha en quantitat.

Maridatge

La combinació d’aromàtica floral, cos mitjà i acidesa moderada la col·loca en el terreny del receptari valencià de peix i arròs. Funciona amb arròs a banda, all i pebre d’anguila, sepionet a la planxa, esgarrat de bacallà i pebrera torrada. Els exemples amb pas curt per pells aguanten fideuà de marisc i formatges de cabra tendres de la mateixa Serra d’Espadà. Amb les panses de la varietat, el cercle es tanca: pastisseria seca, ametlla marcona, formatge curat.

La Planta Fina de Pedralba no és una varietat espectacular. És una varietat útil, honesta i a un pas de desaparèixer. Amb dues accessions registrades i dos cellers treballant-la, cada plantació nova compta literalment.