Forcallà tinta: la varietat prefil·loxèrica del sud-est que el clima ha rehabilitat

La forcallà tinta —Forcallat tinta al registre oficial, forcallat o forcallà al parlar de la Vall d’Albaida i l’Alt Vinalopó— és un dels casos més clars de varietat prefil·loxèrica que va passar de ser abundant a quedar reduïda a un grapat de parcel·les velles. Menyspreada durant un segle per fer vins pàl·lids i de poc grau, avui és exactament el tipus d’uva que la viticultura del sud-est peninsular necessita: cicle llarg, resistència a la sequera i vins lleugers de 12-13 graus.

Origen: una uva «forcada» del sud-est peninsular

El nom ve del valencià forcat. La interpretació més sòlida apunta al raïm, que sovint presenta una ala o un muscle molt marcat que el bifurca, i no pas al comportament del cep, com havia suggerit Xavier Favà i Agud al seu Diccionari dels noms de ceps i raïms. L’ampelonímia catalana (Institut d’Estudis Catalans, 2001), obra de referència per a la documentació històrica de la nomenclatura vitícola en territori catalanoparlant.

La zona de cultiu tradicional dibuixa un triangle molt precís: sud-est de Castella-la Manxa, Comunitat Valenciana i Múrcia. Abans de la fil·loxera era una uva estesa a les tres regions; les sinonímies recollides a les bases ampelogràfiques internacionals —Forcalla Negra, Forcalla Prieta, Planta Forcaya, Verdal, Verdalejo— demostren com d’implantada i com de local era.

Què diu l’ADN: filla d’Hebén

Els treballs de marcadors moleculars publicats el 2018 situen la forcallà tinta com a resultat d’un encreuament natural entre Hebén i un progenitor desconegut. No és un detall menor. Hebén és una varietat de flor femenina, per la qual cosa en tots els encreuaments va actuar necessàriament com a mare, i és el node genètic que explica bona part del patrimoni varietal ibèric: airén, cayetana blanca, viura, xarel·lo i pedro ximénez en descendeixen, i entre totes sumen més de 300.000 hectàrees a Espanya.

Com va sobreviure a la fil·loxera i al segle XX

La varietat va patir dues crisis encadenades. Primer, la fil·loxera va arrasar la vinya peninsular a finals del XIX i començaments del XX. Després, en la replantació sobre peu americà, es va imposar un criteri de productivitat i color que va deixar fora les castes considerades poc rendibles. La forcallà reunia tots els arguments per a la llista negra: cicle molt llarg, maduració tardana, alta sensibilitat al míldiu i a la botritis, i menys color i menys grau alcohòlic que la monastrell o el tempranillo.

Va sobreviure per tres vies. Els sòls arenosos, hostils a la fil·loxera, que van permetre conservar ceps a peu franc: la parcel·la de La Forcallà de Antonia, de Rafael Cambra, és vinya de mig segle plantada a peu franc sobre sòl arenós a l’extrem occidental de Fontanars dels Alforins, a 700 metres. La marginalitat de la frontera Villena–Caudete–Almansa, on velles parcel·les mixtes van conservar peus escadussers. I, paradoxalment, la confusió de noms: els treballs recents d’identificació han trobat mostres recollides com a ‘Arcos’ que eren forcallat, i a l’inrevés.

Les xifres marquen la caiguda: el 2016 es declaraven unes 535 hectàrees a Espanya, una cinquena part de les de l’any 2000, amb tendència encara descendent.

El paraigua legal i la recerca

La DOP Alicante va actualitzar el seu plec de condicions per Resolució de 4 d’agost de 2021 de la Conselleria d’Agricultura, reordenant les varietats en tres blocs —històriques, principals i secundàries— i incorporant al primer grup la forcallat, amb valencí, tortosí, bonicaire, miguel del arco, mandó i trepat; poden fer servir la menció «Alicante Singular». A Múrcia figura entre les varietats autoritzades en el marc del RD 1338/2018.

En paral·lel, la DOP Alicante i la Universitat Politècnica de València mantenen un projecte cofinançat amb fons FEDER que ha recollit més de 300 mostres de material vegetal en vinyes velles de la Marina Alta, l’Alcoià-Comtat i l’Alt Vinalopó (Vall de Benejama), identificant varietats prefil·loxèriques com botó de gall, forcallat, rojal, planta mula, valencí blanc, valencí negre o verdil.

Ampelografia: com reconèixer-la al camp

Comença per un raïm que no s’assembla al de cap de les castes dominants de la comarca.

• Raïm: molt gran, ramificat, uns bifurcats i altres amb muscles molt marcats. Poc compacte. Peduncle llarg i sense lignificar o amb lignificació curta.
• Baia: de grandària mitjana, arrodonida, pell gruixuda, amb rodet gran i pedicels curts i grossos. Lenticel·les i cicatriu estilar molt marcades.
• Color: verd intens abans de l’enverolit, que passa a roig violaci fosc però poc homogeni: el desverolat irregular és un tret d’identitat.
• Cep: vigorós, de port vertical, molt ramificat i, en conseqüència, molt productiu si no se li limita la càrrega.
• Sanitat: sensible al míldiu i a la botritis, prou tolerant a l’oïdi, poc sensible als àcars. Bona resistència a la sequera i a les temperatures altes.
• Most: poca intensitat colorant, acidesa baixa i contingut baix en sucre. Mostos lleugers, amb aroma herbaci.

El punt clau agronòmic és la maduració molt tardana. Amb collites cada vegada més primerenques, aquest defecte històric s’ha convertit en avantatge: verema de tardor, cicles llargs i graduacions moderades sense correccions.

Perfil organolèptic, cellers i taula

Els vins de forcallà tinta trenquen l’expectativa del tint mediterrani. La capa és baixa, la fruita és roja i cítrica més que negra i confitada, i el conjunt tendeix a la lleugeresa. Els descriptors recurrents combinen fruits rojos, flors blanques, un toc cítric, notes herbàcies fresques i fins i tot fruits secs, amb cirera silvestre i pomelo. Les maceracions llargues li donen un caràcter singular que no tothom llegeix bé a la primera.

Un matís tècnic: les fitxes clàssiques descriuen mostos d’acidesa baixa, però en vinyes velles de secà estricte, a 700 metres i amb rendiments limitats, els vins es perceben tensos. La frescor prové tant del grau moderat i la baixa extracció tànnica com de l’acidesa total. És vi de beure jove i de mitja guarda —tres a sis anys en bones anyades—, no de llarga criança.

Qui l’elabora avui

Rafael Cambra (Fontanars dels Alforins, València) és la referència. El celler va nàixer el 2001 a Ontinyent i el 2008 es va traslladar a Fontanars, el segon poble més alt de la província. Des del 2011 recupera la forcallà amb dos vins: La Forcallà de Antonia i CasaBosca. Treballa 42 hectàrees en ecològic i secà estricte, amb les autòctones conduïdes en vas.

Bodega La Encina (Villena, Alacant), de José María Espí, cultiva unes 50 hectàrees pròpies entre Alacant i Albacete, en ecològic certificat des del 2000 i amb pràctiques biodinàmiques des del 2012. Fermenta en cubetes de 100 a 300 litres i ha elaborat un Forcallat sense additius ni fusta, a més d’un blanc de negres.

Bodegas Casa Corredor (Caudete, Albacete) ha bastit el projecte Alagú al voltant de la varietat, amb un tint i un rosat 100% forcallat, procedents de la Finca La Lagunilla, al paratge de Villena. L’enòloga Laura Ramos hi ha liderat el treball de rescat; la criança es fa en bótes situades a deu metres de profunditat, excavades a la roca.

Maridatge

Servida entre 13 i 15 °C, funciona com un tint lleuger de gastronomia: arròs al forn, arròs amb fesols i naps, fideuà, embotits blancs valencians, escalivada i formatges de cabra tendres. El rosat i el blanc de negres encaixen amb esgarraet, mojama i salaons de la Marina. Amb plats de tomaca i pebre roig se’n surt millor que la majoria de monastrells de la mateixa comarca.