Bobal: la varietat prefil·loxèrica que sosté l’altiplà d’Utiel-Requena

Origen: una varietat documentada al segle XV

La Bobal és autòctona de l’altiplà d’Utiel-Requena, a l’interior de València. La seva presència a la comarca apareix documentada al segle XV a l’Espill o llibre de les dones de Jaume Roig, metge valencià. Això la situa quatre segles i mig abans que la fil·loxera entrés a la península: quan l’insecte va arribar, la Bobal ja era una varietat consolidada i amb nom propi.

El nom deriva del llatí bovale, en referència a la forma del cap de bou —una lectura que s’ha aplicat tant al perfil del raïm com al calibre generós de la baia. El nucli històric de cultiu se situa entre Utiel-Requena, la Manchuela i la Ribera del Júcar, a cavall de les províncies de València, Conca i Albacete.

La llista de sinònims és el mapa de la seva dispersió comercial: benicarló, provechón, tinta de Requena, valenciana, bobos, rajeño, carignan d’Espagne o bobale di Spagna. Cada nom correspon a una ruta d’exportació o a una comarca que la va adoptar com a pròpia sense saber-ne l’origen.

Com va travessar la fil·loxera

La fil·loxera va entrar a Espanya el 1878 per tres focus simultanis: Girona, Màlaga i la frontera portuguesa. A la Comunitat Valenciana no va arribar fins al 1912, quan es va estendre per Sagunt, Llíria i Requena. Aquest desfasament de més de tres dècades és clau: mentre França arrencava, Utiel-Requena vivia una expansió exportadora massiva, amb desenes de bodegues construïdes per abastir el mercat europeu de vi a granel, afavorida per la proximitat al port de València.

Quan la plaga va arribar, la replantació amb portaempelts americans es va fer de manera massiva i, sobretot, conservant la varietat: la Bobal es va mantenir com a cep majoritari en lloc de ser substituïda per material forà. Aquell material replantat encara treballa avui —hi ha parcel·les que superen els 110 anys de vida— i la selecció massal es va fer a partir de ceps locals, no de clons comercials. Les bodegues familiars fundades en aquell context, com Vera de Estenas el 1919, són la baula que explica la continuïtat.

La segona amenaça no va ser un insecte, sinó el mercat. Durant bona part del segle XX la Bobal es va vendre a granel per aportar color i cos a vins que portaven un altre nom a l’etiqueta, o directament com a most concentrat. Els anys noranta i la primera dècada dels dos mil van portar arrencades per plantar varietats internacionals. Tot i això, el patrimoni ha resistit: de les 20.054 hectàrees de Bobal inscrites a la DO Utiel-Requena, 8.432 —un 42,5%— corresponen a vinya vella de més de 40 anys.

Ampelografia i comportament al camp

La Bobal és un cep vigorós i rústic, amb fulla mitjana-gran, pentalobulada i de si peciolar tancat. El raïm és mitjà, cònic i compacte; la baia, mitjana-grossa i esfèrica, amb pell gruixuda i càrrega elevada d’antocians. Aquesta relació pell-polpa explica dues coses: la capa gairebé negra dels seus vins i la seva històrica utilitat com a varietat «de color».

Al camp destaca per la resistència a la sequera. L’arrelament és profund i, en els sòls d’argila i calcària de l’altiplà, permet al cep arribar a capes minerals inaccessibles per a un clon d’arrel superficial. L’altitud fa la resta: la DO Utiel-Requena té una mitjana de 720 metres, amb la cota baixa a 650 i la zona alta entre 900 i 1.000 metres. Les nits fresques d’estiu preserven l’acidesa i mantenen els graus alcohòlics per sota de les varietats internacionals plantades al costat.

• Origen: altiplà d’Utiel-Requena (València), documentada al segle XV.
• Etimologia: del llatí bovale, cap de bou.
• Fil·loxera: arribada tardana al territori valencià (1912) i replantació conservant la varietat.
• Raïm: mitjà, cònic, compacte; baia esfèrica de pell gruixuda i molt pigmentada.
• Fortaleses: resistència a la sequera, arrel profunda, retenció d’acidesa, alcohol contingut.
• Superfície: ~24.500 ha a Utiel-Requena (al voltant del 75% de la DO); segona varietat negra més plantada d’Espanya.
• Risc històric: el granel i la sobreproducció, no la plaga.
• Registre: negres de vinya vella, rosats de sagnia, escumosos i blanc de negres.

Territoris i productors

Utiel-Requena continua sent l’epicentre: la Bobal ocupa al voltant del 75% de la superfície de la DO i representa el 63,5% de la producció. Fora d’aquí, Castella-la Manxa supera les 50.000 hectàrees de la varietat —Manchuela, Ribera del Júcar, comarques de Conca i Albacete— i la Comunitat Valenciana en frega les 30.000. És la segona varietat negra més plantada de l’Estat després del tempranillo, però molt més concentrada geogràficament, cosa que reforça la seva identitat de terrer.

Al catàleg de Terroir Radical, la Bobal té una veu clara: Tren De Vida Wines, el projecte de Sete Castro a Requena. Treballa Airén, Bobal, Macabeu, Monastrell, Moscatell i Royal, sempre en clau de vi natural: fermentacions espontànies, sense correccions ni sulfurós afegit i produccions curtes. La seva Bobal prové de vinyes de Los Marcos a 900 metres d’altitud, cultivades pel viticultor José Luis López, i apareix tant en monovarietal com cofermentada amb tardana en proporcions minoritàries. És Bobal d’altura, treballada des de la parcel·la i no des del celler.

Altres referències que han redefinit la varietat: Mustiguillo, amb el pago El Terrerazo; Bruno Murciano a Caudete de las Fuentes, amb ceps centenaris en sòls sorrencs i calcaris, rendiments d’uns 2.000 kg/ha i sèries de poques centenes d’ampolles; Sexto Elemento a Sinarcas; Bodegas Cueva a Requena; Ponce a la Manchuela; i, fora del seu territori natural, Partida Creus, que n’ha embotellat a Catalunya.

Perfil organolèptic, guarda i maridatge

Els negres joves són de capa alta amb ribets morats molt vistosos. En nas, fruita negra madura —cirera, móra—, matisada per fruits secs, regalèssia i espècies. En boca, volum i estructura tànnica ferma, amb una acidesa natural que evita la sensació confitada tan habitual en climes càlids. Les elaboracions de vinya vella i rendiment baix guanyen un registre més floral i sanguini, de tanninicitat més fina.

El potencial de guarda de la Bobal seriosa és real: entre 8 i 15 anys en les millors versions de ceps vells, amb evolució cap a notes balsàmiques, tabac i sotabosc. La lectura llarga és relativament recent com a concepte comercial —s’ha desenvolupat sobretot en les dues o tres últimes dècades—, però ja té resultats verificables en ampolla. També dona rosats de sagnia amb color intens i acidesa viva, i escumosos i blanc de negres poc convencionals.

Maridatge

Amb els negres joves i les versions naturals sense sulfurós, plats de cuina valenciana d’interior: arròs al forn, paella de conill i caragols, olleta requenera, embotits com el blanquet o la güeña. Els negres de guarda demanen carn a la brasa, xai al forn, arròs amb costra i formatges curats de cabra i ovella. Els rosats de sagnia funcionen amb arrossos de peix, escalivada i encurtits.