Tortosina (Tortosí): la varietat blanca prefiloxèrica del País Valencià que torna a l’ampolla

La Tortosina és una de les varietats blanques més mal explicades del llevant peninsular. Apareix als registres com a Tortosí, i també sota el nom de Nave, i durant dècades ha viscut amagada dins de vinyes velles plantades en mescla, sense nom propi a l’etiqueta. El seu topònim apunta cap a Tortosa i la vall de l’Ebre, però el seu territori de cultiu real, avui, és el País Valencià interior: la Vall d’Albaida, la Costera, l’Alt Vinalopó i les altures de la Manchuela veïna.

Fa cinc anys pràcticament ningú no la vinificava sola. El 2025 dos blancs monovarietals de Tortosí van pujar al palmarès dels Decanter World Wine Awards. Val la pena entendre per què.

Origen i primera documentació: una varietat amb nom de ciutat

El nom és la primera pista i, alhora, la primera trampa. Tortosí vol dir «de Tortosa», i la nomenclatura tradicional del raïm sol conservar la ruta d’entrada d’una varietat més que el seu lloc de naixement. La hipòtesi més sòlida és una arribada des de l’eix de l’Ebre cap al sud, seguint el mateix corredor comercial que va moure vi, oli i arròs entre les Terres de l’Ebre i el Regne de València durant segles.

La referència acadèmica per fixar aquesta nomenclatura és el Diccionari dels noms de ceps i raïms de Xavier Favà i Agud (Institut d’Estudis Catalans, premi Joan Coromines 1999), que documenta el lèxic vitícola de tot el domini lingüístic i permet resseguir sinonímies que els registres administratius havien tractat com a varietats separades. En paral·lel, l’ampelografia espanyola moderna arrenca amb l’Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetan en Andalucía de Simón de Rojas Clemente (1807), el text que la mateixa Generalitat Valenciana pren com a punt de partida en els seus programes de recuperació varietal.

Cronològicament, això situa la Tortosina molt abans de la crisi de la fil·loxera: una varietat de cultiu consolidat al segle XIX, no una selecció moderna. Aquesta és la condició que la fa prefiloxèrica en sentit estricte —material genètic anterior a la reconstrucció del vinyer europeu sobre peu americà.

Com va sobreviure: retard de la plaga i vinyes de mescla

La fil·loxera no va arribar de cop a tot arreu, i aquest desfasament explica moltes supervivències. Al sud de Catalunya, la plaga va entrar amb una dècada de retard respecte a la resta del país: mentre l’Empordà i el Penedès ja estaven arrasats, la Terra Alta encara exportava vi en bótes cap a Barcelona des de l’estació de Tortosa —1.103 bótes només entre el gener i el febrer de 1887, procedents de Gandesa i la rodalia. La plaga no hi va colpejar de ple fins al 1901-1902. A les comarques valencianes de l’interior el desastre va ser encara més tardà, ja entrat el segle XX.

Aquest retard va donar temps a dues coses: a l’expansió comercial del raïm de zones no infectades i, sobretot, a la reproducció per empelt i selecció massal de material vell abans de perdre’l. La Tortosina va sobreviure per la via més humil: com a varietat de complement dins de vinyes plantades en mescla, en vas, en secà i en altures de 500 a 900 metres, on donava acidesa i producció fiable en anys secs. No era una varietat d’etiqueta; era una varietat de collita.

El problema dels noms: què és exactament Tortosí

Hi ha un avís tècnic important. Els treballs de caracterització molecular de la Universitat Politècnica de València (COMAV) han detectat genotips no coincidents sota el nom «Tortosí» en vinyes diferents. És a dir: el nom viatja més de pressa que la identitat genètica, i cal verificació cep a cep abans de donar per bona una atribució. Qualsevol productor seriós que treballi aquesta varietat hauria de tenir feta l’anàlisi de la seva parcel·la.

És exactament el tipus d’erosió genètica que els programes públics intenten aturar. La fitxa tècnica Recuperació de varietats minoritàries de vinya a la Comunitat Valenciana (Generalitat Valenciana, juliol de 2020, signada per C. Chirivella i J. García) planteja recuperar i conservar totes les varietats autòctones, històriques o tradicionals encara localitzables, i posar-les a disposició de viticultors i cellers. L’INCAVI fa la mateixa feina a Catalunya, on la fil·loxera consta com un dels factors històrics d’aquesta pèrdua de diversitat.

Ampelografia i comportament al camp

La Tortosina és una varietat de cep vigorós i fèrtil, ben adaptada al secà calcari i a l’estrès hídric d’estiu. El raïm és de mida mitjana a gran i compacitat mitjana-alta, amb baies esfèriques de pell gruixuda que passen del verd groguenc al daurat en sobremaduració. Aquesta pell resistent és clau: aguanta el transport i la verema manual en caixa, i tolera millor que altres blancs valencians les pluges de setembre.

El seu punt feble és enològic, no agronòmic: madura ràpid en sucre i perd acidesa amb facilitat. Verema tardana vol dir vi pla i alcohòlic; verema anticipada, en canvi, li treu una tensió cítrica notable. Els millors resultats surten de parcel·les altes, orientacions fresques i decisions de collita ajustades a dies, no a setmanes.

• Sinònims: Tortosí, Tortosina, Nave.
• Color: blanca.
• Zona principal: DOP València (Vall d’Albaida, la Costera, Alt Vinalopó); presència també a la Manchuela.
• Cep: vigor elevat, fertilitat alta, port semierecte; bona resposta en vas de secà.
• Raïm i baia: raïm mitjà-gran, compacitat mitjana-alta; baia esfèrica, pell gruixuda.
• Punt crític: acidesa baixa si es cull tard; exigeix verema primerenca.
• Estat de conservació: varietat minoritària recuperada; identitat pendent de verificació molecular parcel·la a parcel·la (COMAV-UPV).
• Marc legal: autoritzada entre les 39 varietats de la DOP València.

Perfil organolèptic i qui l’elabora avui

El referent monovarietal actual és Bodega Toni Beneito, a Bocairent (Vall d’Albaida), a la finca El Cabeço. El seu Blanco Tortosí es veremà en caixes de 10 kg amb selecció manual, desrapat i premsada suau, sense pells, i fermenta en acer inoxidable amb llevats autòctons de la mateixa vinya; surt al voltant de 12,5% vol. El perfil descrit pel celler és molt il·lustratiu de la varietat: color groc daurat, fruita de pinyol i de llavor —pera, poma, albercoc—, tocs de confitura i fruita seca, i una boca seca, equilibrada, lleugerament cítrica i fresca.

La mateixa casa treballa versions amb fusta: el Mosén Gregori Blanc passa dos mesos en bóta francesa de torrat mitjà, i el celler reconeix obertament que ha recuperat la varietat per evitar-ne la desaparició. El reconeixement va arribar el 2025: als Decanter World Wine Awards, Alma Sana i Toni Beneito Tortosí —tots dos 100% Tortosí— van sumar medalla de plata amb 90 punts o més, en una edició on la DOP València va endur-se també dos ors amb merseguera i malvasia.

En clau de coupage, la Tortosina apareix en projectes de referència del vi d’autor valencià: Javi Revert la combina amb merseguera i malvasia en blancs de vinyes velles, i a la Manchuela Finca Sandoval l’incorpora al seu primer blanc, Aurora (2024), acompanyant albilla de la Manchuela amb marisancho i trepadell. És el seu paper clàssic: donar cos i amplitud a mescles que altres varietats aporten en aroma i acidesa.

Maridatge

Amb aquest perfil —boca ampla, acidesa moderada, fruita madura— la Tortosina demana cuina de greix i sal, no plats delicats. Funciona amb arrossos de peix i fumet potent, amb all i pebre d’anguila, amb bacallà a la llauna i amb la cuina d’olla de l’interior valencià. Les versions amb pas per fusta aguanten pollastre rostit, arròs al forn i formatges de cabra semicurats. En guarda, els monovarietals ben veremats aguanten tres o quatre anys en ampolla i guanyen notes de fruita seca i cera.

La Tortosina no és una varietat espectacular: és una varietat honesta que documenta com era el vinyer valencià abans de la fil·loxera i abans de l’estandardització varietal. Per això ens interessa.