Els del Camp

Terroir Radical · Vins amb lligams > Els del Camp

Darrere de cada paisatge hi ha mans. Mans que poden oliveres, que guarden ramats, que cullen ametles, que fan formatge amb llet de cabra de la serra. Són els que han decidit quedar-se quan tots marxaven. Els que mantenen viu un saber que no s'aprén en cap escola.

Sense ells, el paisatge es tanca, els bancals desapareixen, les varietats s'obliden.

Són patrimoni viu. I mereixen micròfon.

Aquesta figura — el llaurador que treballa, transforma i ven el seu producte — ha sigut tradicionalment minoritària a Espanya, on el model dominant ha sigut el de cooperatives, intermediaris i grans distribuïdores que compren la collita i la despersonalitzen. Però en el camp valencià que resisteix, el pagés que controla tot el procés és imprescindible.

Per què? Perquè sense la possibilitat d'amagar-se darrere d'una marca blanca o un preu de majorista, has de conéixer la teua terra al mil·límetre. Has de saber llegir cada temporada, entendre com evoluciona cada cultiu, anticipar problemes abans que apareguen.

Molts d'aquests llauradors treballen autèntiques explotacions de subsistència: produccions xicotetes, artesanals, fetes en bancals que sovint es quedarien curts si els diguérem "finques". El control que exigeix el producte honest només és possible amb el volum que una persona o una família pot assumir realment. Quan un projecte creix massa ràpid, alguna cosa es perd pel camí. Per això els millors productes del camp valencià venen de mans que encara toquen cada tomaca, cada oliva, cada formatge.

No perquè no puguen fer més, sinó perquè fer-ho bé exigeix aquest ritme pausat, aquesta atenció que només pot donar qui té el nom i la cara darrere del que ven.

Aquest és el ritme del pagés: lent, honrat i sense dreceres.

Per què són tan importants